UROS //
Barquetes pel llac - Illa dels Uros - Urenys - Totora
Barquetes pel llac - Illa dels Uros - Urenys - Totora
AMANTANÍ //Vista des de l'illa d'Amantaní - Totxanes de fang - Garbes - El nostre WC - Comunitat catalana - Posta de sol des de Pachamama i Pachatata - El Sergi ballant amb la Nicolasa
Ens llevem a les 6.30, hem dormit força bé, però jo tinc la panxa malament... Esmorzem tots els catalans de la pensió junt. Per no perdre la costum: panets, melmelada en petites dosis, mantega, jugo i cafè, que aquí és concentrat.
El taxi-furgoneta va menys atapeït que les combis i ens porta al port. Som 22 persones al bote xungo que ens portarà a fer el tour pel Titicaca. L'anglès del guia és de campionat! S'esforça per pronunciar-lo però és força macarrònic. Total, que els 20 anglòfons queden impressionats! Venen els EUA, Canadà i Anglaterra. Per naltres dos ho explica en castellà, així no ens perdem res del que diu. El bot està passable, esperem que no s'enfonsi. Anem una mica estrets, el lavabo és un forat directe al mar amb una finestra on clareja tot... Bé, el guia que ens acompanyarà és el Giovani.
Anem en primer lloc a Uros, una illa flotant on les dones són obeses i tots tenen problemes de reumatisme. Ens reben amb caluroses salutacions mentre amarren el bot. Ens expliquen que la illa és flotant, que està feta sobre arrels de totora, com les cases i barquetes i que són precisament les arrels sequen les que floten i mantenen les illes sobre l'aigua. És un treball de superposició de capes i capes que conformen el "terra" de l'illa. Ells també mengen la totora, que és una mena de jonc molt gran, resulta que porta molta calç.
El Titicaca és el llac navegable més alt del món i un dels més grans de sudamèrica. Té diverses illes, com la d'Uros, que és flotant i hi viuen diverses comunitats que tenen cada una la seva part de "terra flotant". Quan hi ha marees o els fa falta moure's de manera més o menys permanent, desfan els "enganches" entre illetes i desplacen la seva cap a una altra part per tornar-la a cosir a una illeta de totora. És curiós.
A Uros hi ha escola, metge, correus i un telèfon. Per anar d'una illeta a una altra van amb barquetes de totora. Creuem a l'altra banda amb una barqueta d'aquestes mentre el nen de la família ens canta cançons i ens fa una demostració digna d'un políglota: "Si tu vas al cel" en almenys, 10 idiomes!
La gent d'Uros és calmada, tranquil·la, com l'aigua del llac. S'hi suma un aire de cansament i mandra i fins i tot els cauen els ulls mentre cusen, parlen o miren el què els passa per davant. El turisme ha estat una sortida per guanyar uns diners, però estem convençuts que els tour operadors es queden el pessic més gran del pastís que deixem els turistes. Amb l'entrada massiva de turisme, als urenys els ha canviat subtancialment el mode de vida.
Diuen que Manco Capac, el primer inca, era fill d'Inti, el Déu del Sol i procedia del Titicaca.
Tornem al bot i dues hores després arribem a Amantaní. Ens reben diverses dones joves i grans vestides típiques, amb faldilles ben airoses i brodades de colors molt llampants i una mantellina negra al cap. El guia ens presenta a la Sra. Nicolasa, la mestressa de la casa on passarem la nit. No parla gaire... de fet no coneix massa el castellà, parlen aymara La casa és senzilla i feta de fang, com totes les de la zona. El Sr. Julián és l'amo, que viuen amb els seus néts i part dels seus fills. L'habitació és correcta, llits força còmodes i terra i sostre forrats de sacs de pinso, ja us podeu imaginar l'olor que fa...
A les 4 hem quedat amb el guia per anar a Pachamama i Pachatata, a 4.200 m, els temples sagrats dels inques. Des d'allà, encara avui els aymara d'Amantaní demanen als fills del Déu del Sol (aire, aigua, terra i foc) que les collites siguin bones. Hi podem veure una posta de sol bonica. Allà ens trobem a la resta de la comunitat catalana viatgera! Fem foto de grup i compartim fulles de coca, l'alçada comença a fer efecte! No sé si és psicològic, però ens revitalitza força.
Baixem de nit i la Sra. Nicolasa ja ens espera per sopar. L'Isaac, el seu nét, ens ve a buscar a la plaça. Per sopar tenim sopa de sèmola, molt bona. I arròs amb patata i salsa, amb un gust molt fort. Després, una mica de mate de coca, boníssim!
Descansem mitja horeta i l'avi i l'àvia ens venen a buscar a l'habitació per engalanar-nos amb vestits tradicionals, avui a la nit anirem al ball del poble. Ens hi acompanya la Sra. Nicolasa. Hi veiem demostracions de balls típics, diuen que Puno és la capital del ball, en tenen fins a 300 de diferents! Ballem amb la NIcolasa, però està feta pols. Està cansada i és gran, però és el que li toca fer, el turisme també ha envaït les seves costums... Fem una Cuzqueña i anem a dormir.
El taxi-furgoneta va menys atapeït que les combis i ens porta al port. Som 22 persones al bote xungo que ens portarà a fer el tour pel Titicaca. L'anglès del guia és de campionat! S'esforça per pronunciar-lo però és força macarrònic. Total, que els 20 anglòfons queden impressionats! Venen els EUA, Canadà i Anglaterra. Per naltres dos ho explica en castellà, així no ens perdem res del que diu. El bot està passable, esperem que no s'enfonsi. Anem una mica estrets, el lavabo és un forat directe al mar amb una finestra on clareja tot... Bé, el guia que ens acompanyarà és el Giovani.
Anem en primer lloc a Uros, una illa flotant on les dones són obeses i tots tenen problemes de reumatisme. Ens reben amb caluroses salutacions mentre amarren el bot. Ens expliquen que la illa és flotant, que està feta sobre arrels de totora, com les cases i barquetes i que són precisament les arrels sequen les que floten i mantenen les illes sobre l'aigua. És un treball de superposició de capes i capes que conformen el "terra" de l'illa. Ells també mengen la totora, que és una mena de jonc molt gran, resulta que porta molta calç.
El Titicaca és el llac navegable més alt del món i un dels més grans de sudamèrica. Té diverses illes, com la d'Uros, que és flotant i hi viuen diverses comunitats que tenen cada una la seva part de "terra flotant". Quan hi ha marees o els fa falta moure's de manera més o menys permanent, desfan els "enganches" entre illetes i desplacen la seva cap a una altra part per tornar-la a cosir a una illeta de totora. És curiós.
A Uros hi ha escola, metge, correus i un telèfon. Per anar d'una illeta a una altra van amb barquetes de totora. Creuem a l'altra banda amb una barqueta d'aquestes mentre el nen de la família ens canta cançons i ens fa una demostració digna d'un políglota: "Si tu vas al cel" en almenys, 10 idiomes!
La gent d'Uros és calmada, tranquil·la, com l'aigua del llac. S'hi suma un aire de cansament i mandra i fins i tot els cauen els ulls mentre cusen, parlen o miren el què els passa per davant. El turisme ha estat una sortida per guanyar uns diners, però estem convençuts que els tour operadors es queden el pessic més gran del pastís que deixem els turistes. Amb l'entrada massiva de turisme, als urenys els ha canviat subtancialment el mode de vida.
Diuen que Manco Capac, el primer inca, era fill d'Inti, el Déu del Sol i procedia del Titicaca.
Tornem al bot i dues hores després arribem a Amantaní. Ens reben diverses dones joves i grans vestides típiques, amb faldilles ben airoses i brodades de colors molt llampants i una mantellina negra al cap. El guia ens presenta a la Sra. Nicolasa, la mestressa de la casa on passarem la nit. No parla gaire... de fet no coneix massa el castellà, parlen aymara La casa és senzilla i feta de fang, com totes les de la zona. El Sr. Julián és l'amo, que viuen amb els seus néts i part dels seus fills. L'habitació és correcta, llits força còmodes i terra i sostre forrats de sacs de pinso, ja us podeu imaginar l'olor que fa...
A les 4 hem quedat amb el guia per anar a Pachamama i Pachatata, a 4.200 m, els temples sagrats dels inques. Des d'allà, encara avui els aymara d'Amantaní demanen als fills del Déu del Sol (aire, aigua, terra i foc) que les collites siguin bones. Hi podem veure una posta de sol bonica. Allà ens trobem a la resta de la comunitat catalana viatgera! Fem foto de grup i compartim fulles de coca, l'alçada comença a fer efecte! No sé si és psicològic, però ens revitalitza força.
Baixem de nit i la Sra. Nicolasa ja ens espera per sopar. L'Isaac, el seu nét, ens ve a buscar a la plaça. Per sopar tenim sopa de sèmola, molt bona. I arròs amb patata i salsa, amb un gust molt fort. Després, una mica de mate de coca, boníssim!
Descansem mitja horeta i l'avi i l'àvia ens venen a buscar a l'habitació per engalanar-nos amb vestits tradicionals, avui a la nit anirem al ball del poble. Ens hi acompanya la Sra. Nicolasa. Hi veiem demostracions de balls típics, diuen que Puno és la capital del ball, en tenen fins a 300 de diferents! Ballem amb la NIcolasa, però està feta pols. Està cansada i és gran, però és el que li toca fer, el turisme també ha envaït les seves costums... Fem una Cuzqueña i anem a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada