UROS //
Sortida del sol - Família de la Nicolasa i el Julián a casa seva
Sortida del sol - Família de la Nicolasa i el Julián a casa seva
TAQUILE //Conreus a Taquile - Dona portant garba - Nena a la plaça - Arc de la plaça -
Nena jugant al carrer - Arc a les escales
Toc de diana a dos quarts de 7 del matí. Hem dormit força bé, però amb una mica de fresqueta. Anem al lavabo, que és a fora, i ens vestim per esmorzar: mmmm! Tortas / creps casolanes amb melmelada de maduixa -aquí ens deixen el pot sencer!- i mate de muña, molt bona també!
Ens acomiadem de la família. El Julián i la Nicolasa tenen sis fills, només dos s'han quedat a Amantaní, la resta són a Puno, Juliaca, Arequipa... L'Isaac s'acomiada amb un sentiment d'anhel. Mentre arribem al petit port ell puja al turonet per veure'ns marxar, com si amb nosaltres marxessin també les seves esperances...
Ens espera una hora de viatge amb el bot fins a Taquile. Allà fem cap al port secundari -tipus amarrador i prou- i caminem una mitja horeta fins arribar a la plaça principal. Ens havíem dit que els tours ja no paraven a dormir a Taquile perquè era molt turístic, però només hem trobat algun restaurant i allotjament. Potser la diferència amb Amantaní és que aquí les famílies ja no acullen la gent. A tot arreu hi trobem arcs, que representen cada un una comunitat de l'illa.
El Sergi i jo donem un tomb fent fotos i a les 10.30 ens trobem al restaurant comunal, que el regenta cada setmana una família de l'illa. Allà ens retrobem amb el catalans. El Giovani ens explica que Taquile és l'illa on encara es conserva la vestimenta típica. Els homes teixeixes molt bé i tot té un codi: els colors del gorros, dels cinturons, de les faldilles... i també la manera de vestir-la.
Dinem sopa de quinua... boníssima! Pejerrey amb arròs i patates i mate de muña. Total, S/12 per cap. Al grup del bot hi portem dues parelles de japonesos americanitzats una mica freaks. Ells, que són uns matalots, mengen per dos. Elles, que són dues floretes, menges per mig. Mai falten els estiraments, ja sigui a la plaça, a la sorra, damunt del bot o a on faci falta. I sempre, sempre fan tard. Rieu-vos dels meus retards!
Tot just havent dinat (a les 12 del migdia ja hem acabat!) baixem les 540 escales fins a l'altra banda de l'illa, on hi ha el port principal. Ara ens queden 3 llargues hores fins a Puno. Se'ns fa etern.
Com que el llac Titicaca entra en territori bolivià, els peruans solen dir: Titi pà mí, Caca pà tí. La major part del llac però, pertany a Perú. És també aquí on hi trobem la frontera entre la parla quechua i aymara. A Puno fins i tot hi ha gent que els parla tots dos. El que sí que hem notat, és que l'accent és molt més tancat i ens costa més entendre'ls quan parlen en castellà.
A Puno ens tornem a instal·lar a l'hotel i marxem a connectar-nos a internet. Un dia més, no podem reservar els bitllets de tren de Perurail per anar de Cuzco a Aguas Calientes i passar la nit allà abans de fer el Machu Picchu. Ho tornarem a intentar. Fem un beure abans d'anar a sopar i busquem un lloc per menjar a gust. Fem cap al Mojsa, just a la plaça d'Armes. El Sergi demana una amanida de quinua que en diuen Taboule: és boníssima! Després ens partim un cebiche de truita molt bo. Fem una mica de vi bo i cap a dormir!
SORPRÈN
- Se sent molta música espanyola, sobretot balades
- Puno en si és lletjot, però el carrer principal (Jr. Lima) té locals interessants
- By Sergi: els peruans estan cansats, els inques ja van fer la feina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada