Senzill, net i amb fauna, què més es pot demanar? Ah sí, un karaoke a sota...
-aranyetes, mosquits, mosques, papallones i insectes diversos-
-aranyetes, mosquits, mosques, papallones i insectes diversos-
dilluns, 30 de juny del 2008
Valle Sagrado, de Pisac a Ollantaytambo
Marges i temple de Pisac - Perfil d'inca carregat a l'esquena esculpit a la pedra -
Pedrusco tremendo a Ollantaytambo (encara n'hi ha de més grans...)
Pedrusco tremendo a Ollantaytambo (encara n'hi ha de més grans...)
Dia intens. Ens llevem a les 6.40. Hem dormit tota la nit sencera, estàvem cansadíssims! Fem la motxilla i baixem a esmorzar. L'Obdulia, la noia de l'agència, ens porta els bitllets pel Machu Picchu i els del tren, que vam comprar ahir. Li regategem els esmorzars per la pensió d'Aguas Calientes. Ens ve a buscar un bus d'unes 20 persones... no ens ve de gust, però ara ja hi som! Pugen dos catalans més de Vilafranca i coneixen la família! Casualitats.
El guia ens sorprèn, té força criteri i és molt crític amb la situació del seu país. Ens explica que els eucaliptus paren el fort vent que bufa, però que a més serveix per assecar el subsòl, que tants problemes donava a la ciutat. Ara però, en temps de sequera, els eucaliptus es veuen també l'aigua necessària per aquest país.
De camí a Pisac ens parem a un mercat d'aquells que atabalen tant: amigo compre, pregunte!, on els WC valen S/1 i els autòctons es vesteixen com a tal per cobrar en fer-los una foto. Tornem al bus, parem a un mirador i seguim a Pisac, on hi ha un mercat força bonic. Els dissabtes és un punt interessant per visitar.
Caminem 20 minuts fins a les runes de Pisac. És un temple situat en una petita muntanya, hi ha construccions en honor al sol, la lluna, les estrelles, el llamp... tot un centre astronòmic dels inques. Hi trobem moltes persones buscant energia amb pedres semiprecioses i fent meditació... Els temples estan destruits per gràcia dels espanyolets.
Hi veiem marges i terrasses per conrear que són perfectes! Escaletes per pujar-los i baixar-los i simetria per tot arreu.
Tornem al bus i seguim a Urubamba, on dinem de buffet amb la parella de catalans. Seguim en bus cap a Ollantaytambo, un poble amb aigua, molta aigua i envoltat de muntanyes i vegetació. Té un encant especial i encara s'hi poden vere autèntics carrers de l'època inca. I les runes: impressionants! Tot és megalític, immens. Les terrasses no eren per conrear, sinó per plantar-hi flors que el decoressin. La pedra la portaven de 17 km enllà, inexplicable... Hi ha graners elevats perquè no es facin malbé i el gra el ventili i per primer cop coneixem el treball dels inques per formar cares i figueres a la roca, a pic i pala. Des de lluny es poden apreciar aquestes figues esculpides a la pedra. Tot té un sentit, tot està pensat... Vivien a remor de la natura i tots els seus elements.
Ens quedem a Ollantaytambo per agafar més tard un tren cap a Aguas Calientes. El bus amb guia continua fins a Chinchero, però nosaltres ja no hi anem. Ha estat un bon itinerari. Carregats amb les motxilles tobme una mica veient cotxes vells, mototaxis, ambulàncies donant pas als camions de gasoli... Fem una cerveseta abans de marxar i agafem el tren de Peru Rail, de tipus borreguero, fins a Aguas Calientes. Allà ens hi espera un mosso de l'hotel.
L'habitació és molt correcta, ens dutxem i sortim a fer un mos. Sopem mooooolt bé! S/15 per cap. A les 22.30 la guia per anar a Machu Picchu ja és a la pensió. Ens presentem i ens recomana pujar en bus i després caminar tot el dia per la zona de MP i si volem, baixar a peu. Si pugem per les escales no veurem res perquè serà molt aviat i a més, arribarem a dalt cansats. Li fem cas, esperem encertar-la!
Anem a dormir amb els nervis de pujar al Machu Picchu... fa dies que ho esperem!
diumenge, 29 de juny del 2008
Hotel Inka Andina - Cuzco
Força bé i més econòmic que altres menys formals
-fan el que volen amb els preus-
Cuzco, sempre es pot fer pel teu compte
Tambomachay - Detall de Puca Pucara - Plaça al temple de Qenqo - La cara que fas si després de tanta pedra no hi poses imaginació - Sacsayuamán, impressionant - Baixada de Cuzco - Pl. Armes
Dormim al bus. Hi fa fred i fa soroll per tot arreu. Para a molts llocs i puja i baixa gent, sort que tenim les motxilles al costat del seient. Ens havien dit que era còmode... però res més lluny de la realitat... A les 4 del matí fem cap a Cuzco. En teoria, ens venen a recollir en taxi per anar a un alberg... però no ve ningú. Tot estava emparaulat, però res més. Aquí comença el dilema: ve una senyora per oferir-nos habitació per S/50, acabem acceptant perquè no ens cobren la "nit" d'avui i podrem fer una dormideta.
Ens explica que ella pot oferir-nos serveis de tren i tot plegat pel Machu Picchu. Estem cansats, són les 5 i de fet, estem una mica capficats perquè no hem pogut comprar el bitllet de tren a Aguas Calientes... A més, d'aquí a un parell de dies hi ha vaga contra el monopoli de Peru Rail. Al final decidim tancar-ho amb ella, però no ens agrada el plan d'anar amb guia des de Pisco fins a Urubamba. Inclou l'entrada al Machu Picchu, tren, 2 nits a Aguas i tour pel Valle Sagrado. El preu no és desorbitat, però volíem fer-ho pel nostre compte. Com que hem d'anar a la selva i això sí que ja està pactat, no podem "perdre" un dia per no tenir tren... Total, que ens lleva a les 6.30 per anar a fer cua pels bitllets de tren. En aquell moment veiem que ho haguéssim pogut fer pel nostre compte. Al tren encara hi ha places, no hi ha cua i la zona està preparada pel turisme massiu. No cal pensar-hi més, ara ja està fet.
Anem a l'oficina d'informació a comprar el Boleto per visitar l'entorn de Cuzco. A les 9 del matí agafem el bus massificat de peruans fins a Tambomachay. Hi ha famílies que passen el dia per la zona. Fem caminant totes les runes inques fins a Cuzco. A Tambomachay hi trobem una canalització d'aigua feta temple. Trobem a faltar panells amb informació, la Lonely no és suficient. Caminem fins a Puca Pucara, un antic refugi de caça on s'aprecient antigues estances. Caminem una bona estona per camí fins al templo de la Luna, a mig camí de Qenqo. El temple ens costa "entendre'l" i fins i tot dubtem d'on som... Jo començo a estar cansada, hem dormit poc i fa hores que caminem. Seguim fins a Qenqo, un temple de sacrificis amb galeries treballades a la roca. Hi trobem seients tipus amfiteatre, altars, trones... impressionant! Seguim i en 5 minuts fem cap a Sacsayuamán. Abans anem al Cristo Blanco (1945) on contemplem una bona vista de Cuzco. Baixem a les runes i hi donem un tomb. Com que és més proper a la ciutat i també és més turístic, aquí hi ha guies que ofereixen els serveis a l'entrada del temple. Això és impressionant. Fa pocs dies hi han celebrat l'Intyraimy, la festa del sol. Les pedres són enormes, imporessionants. Era temple i fortalesa militar on la roca més gran fa 300 tones... i la van portar d'una cantera llunyana!!! I no coneixien la roda ni els animals de càrrega... no m'extranya que creguin amb éssers d'un altre món... Els temples sagrats estan construïs pedra sobre pedra, sense cap massa per unir les pedres. Es veu la construcció perfecta amb les pedres encaixades de manera mil·limètrica. Fins i tot la col·locació de les pedres dibuixa ocells, serps i pumes... Llàstima que els espanyols van fer estralls...
Baixem pel camí fins a Cuzco, són 10 minuts de baixada. A cada punt ens han segellat el Boleto, sinó no es pot entrar a visitar les runes. Inspirats, a Cuzco trobem un mercadet de llibres i en comprem un sobre els inques. Anem a la pl. d'Armes i trobem tots els bars centrats en la final Espanya-Alemanya. Guanya Spain... La gent s'extranya quan els diem que tant en fa la selecció. Nosaltres fem una Cuzqueña i unes papas fritas, la tapa oficial del nostre viatge.
Tot el dia prlem que haguéssim pogut anar al Machu Picchu organitzant-ho nosaltres... quina llàstima! Hem dit mil vegades que no farem res més contractat i sempre ens enganxen en hores biaxes. Comprem menjar pel Machu Picchu i tornem a l'hotel. Ens enfadem perquè no ens canvien a matrimonial, tal i com havíem acordat. Què hi farem! Sortim a sopar, són les 7. Fem una cerveseta més i sopem molt bé de menú (S/9). Volíem anar a la Ciccolina, els catalans ens havien dit que s'hi menja molt bé, però era un pèl car. Anem a dormir, ens convé molt!
Dormim al bus. Hi fa fred i fa soroll per tot arreu. Para a molts llocs i puja i baixa gent, sort que tenim les motxilles al costat del seient. Ens havien dit que era còmode... però res més lluny de la realitat... A les 4 del matí fem cap a Cuzco. En teoria, ens venen a recollir en taxi per anar a un alberg... però no ve ningú. Tot estava emparaulat, però res més. Aquí comença el dilema: ve una senyora per oferir-nos habitació per S/50, acabem acceptant perquè no ens cobren la "nit" d'avui i podrem fer una dormideta.
Ens explica que ella pot oferir-nos serveis de tren i tot plegat pel Machu Picchu. Estem cansats, són les 5 i de fet, estem una mica capficats perquè no hem pogut comprar el bitllet de tren a Aguas Calientes... A més, d'aquí a un parell de dies hi ha vaga contra el monopoli de Peru Rail. Al final decidim tancar-ho amb ella, però no ens agrada el plan d'anar amb guia des de Pisco fins a Urubamba. Inclou l'entrada al Machu Picchu, tren, 2 nits a Aguas i tour pel Valle Sagrado. El preu no és desorbitat, però volíem fer-ho pel nostre compte. Com que hem d'anar a la selva i això sí que ja està pactat, no podem "perdre" un dia per no tenir tren... Total, que ens lleva a les 6.30 per anar a fer cua pels bitllets de tren. En aquell moment veiem que ho haguéssim pogut fer pel nostre compte. Al tren encara hi ha places, no hi ha cua i la zona està preparada pel turisme massiu. No cal pensar-hi més, ara ja està fet.
Anem a l'oficina d'informació a comprar el Boleto per visitar l'entorn de Cuzco. A les 9 del matí agafem el bus massificat de peruans fins a Tambomachay. Hi ha famílies que passen el dia per la zona. Fem caminant totes les runes inques fins a Cuzco. A Tambomachay hi trobem una canalització d'aigua feta temple. Trobem a faltar panells amb informació, la Lonely no és suficient. Caminem fins a Puca Pucara, un antic refugi de caça on s'aprecient antigues estances. Caminem una bona estona per camí fins al templo de la Luna, a mig camí de Qenqo. El temple ens costa "entendre'l" i fins i tot dubtem d'on som... Jo començo a estar cansada, hem dormit poc i fa hores que caminem. Seguim fins a Qenqo, un temple de sacrificis amb galeries treballades a la roca. Hi trobem seients tipus amfiteatre, altars, trones... impressionant! Seguim i en 5 minuts fem cap a Sacsayuamán. Abans anem al Cristo Blanco (1945) on contemplem una bona vista de Cuzco. Baixem a les runes i hi donem un tomb. Com que és més proper a la ciutat i també és més turístic, aquí hi ha guies que ofereixen els serveis a l'entrada del temple. Això és impressionant. Fa pocs dies hi han celebrat l'Intyraimy, la festa del sol. Les pedres són enormes, imporessionants. Era temple i fortalesa militar on la roca més gran fa 300 tones... i la van portar d'una cantera llunyana!!! I no coneixien la roda ni els animals de càrrega... no m'extranya que creguin amb éssers d'un altre món... Els temples sagrats estan construïs pedra sobre pedra, sense cap massa per unir les pedres. Es veu la construcció perfecta amb les pedres encaixades de manera mil·limètrica. Fins i tot la col·locació de les pedres dibuixa ocells, serps i pumes... Llàstima que els espanyols van fer estralls...
Baixem pel camí fins a Cuzco, són 10 minuts de baixada. A cada punt ens han segellat el Boleto, sinó no es pot entrar a visitar les runes. Inspirats, a Cuzco trobem un mercadet de llibres i en comprem un sobre els inques. Anem a la pl. d'Armes i trobem tots els bars centrats en la final Espanya-Alemanya. Guanya Spain... La gent s'extranya quan els diem que tant en fa la selecció. Nosaltres fem una Cuzqueña i unes papas fritas, la tapa oficial del nostre viatge.
Tot el dia prlem que haguéssim pogut anar al Machu Picchu organitzant-ho nosaltres... quina llàstima! Hem dit mil vegades que no farem res més contractat i sempre ens enganxen en hores biaxes. Comprem menjar pel Machu Picchu i tornem a l'hotel. Ens enfadem perquè no ens canvien a matrimonial, tal i com havíem acordat. Què hi farem! Sortim a sopar, són les 7. Fem una cerveseta més i sopem molt bé de menú (S/9). Volíem anar a la Ciccolina, els catalans ens havien dit que s'hi menja molt bé, però era un pèl car. Anem a dormir, ens convé molt!
dissabte, 28 de juny del 2008
Puno - Sillustani i cap a Cuzco
Paradetes al mercat de Puno - Taboule de quinua... boníssim! - Sillustani - Nens ballant a Sillustani - Nen pastor - Casa de fang al departament de Atuncolla
Ens llevem a les 7, però fem el ronso i baixem a esmorzar a les 8.30. Anem a comprar els bitllets de Perurail i el web no ens deixa... altre cop! Comencem a estar neguitosos, hi ha gent que ens diu que es doblen els preus a partir del dia 1 de juliol i que a més, com que és temporada alta, no trobarem lloc...
Mentre, quedem amb l'agnència i compre bitllets amb San Luís fins a Cuzco. Aquest cop confiem en la recomanació del tour operador i no viatjarem amb Cruz del Sur, que no fa aquest trajecte Puno-Cuzco, sinó que ho té "subcontractat" a una altra companyia. El seient--lit (se'n diu així perquè té un recolzacames) val S/30, força econòmic. També contractem la visita a Sillustani per les 2 del migdia (S/20).
Fem temps i anem a veure el mercat del dissabte. És un mercat ambulanbt immens prop de l'estació de trens. Carnisseries, peixateries, drogueries, espècies, pa, cereals, llegums, fruita, verdura... de tot! La gent de Puno sol fer-hi la compra setmanal, és per això que és un mercat molt concorregut.
Intentem esbrinar com conrear la quinua i l'oca (una mena de papa-pastanaga) i ens diuen que es posa directament la llavor a la terra. De fet, tenim diverses opinions i acabem una mica confosos... Comprem un quilo d'oca i un altre de quinua. Dinem amb una escapada al Mojsa, el restaurant tan bo on vam sopar ahir i altre cop, dinem moooolt bé! Sandwich i amanida de quinua, boníssim!!!
Anem a l'hotel i deixem les motxilles a punt a la consigna. Marxem amb minibus a Sillustani. Trobem dues parelles més de catalans, molt simpàtics! Són de Canet de Mar. El guia és poc formal i plasta i un cop més, ens penedim d'agafar una sortida organitzada... Un cop allà, veiem els sepulcres, que són impressionants i que marquen l'evolució ja que n'hi ha de diverses èpoques. Tot i portar guia, ens falta informació.
El viatge de tornada es fa una mica llarg. Parem a una casa típic de Sillustani, al districte d'Atuncolla. Le scases tenen creus a les teulades, símbol de la religió catòlica. I també un pneumàtic a l'entrada, diuen que espanta els mals esperits... Pregutem com conreen la quinua i sortim de dubtes: directament la llavor al terra, es planta al bon temps i tarda uns quatre mesos a recollir-se. Després s'asseca i... llesta!
Arrinbem a Puno, fem una Cuzqueña negra i papas fritas. Anem a la pensió i posem la roba de la bugaderia a la motxilla, xerrem una estona amb els treballadors, dos nois que reconeixen estar molt bé treballant-hi! A Perú hi ha molta vida i per tant, molta feina al carrer, però el clima és força dur.
El taxista ens recull i anem volant fins a l'estació, agafem el bus pels pèls! Són les 8 del vespre i en teoria, arribarem a les 4 de la matinada a Cuzco.
Mentre, quedem amb l'agnència i compre bitllets amb San Luís fins a Cuzco. Aquest cop confiem en la recomanació del tour operador i no viatjarem amb Cruz del Sur, que no fa aquest trajecte Puno-Cuzco, sinó que ho té "subcontractat" a una altra companyia. El seient--lit (se'n diu així perquè té un recolzacames) val S/30, força econòmic. També contractem la visita a Sillustani per les 2 del migdia (S/20).
Fem temps i anem a veure el mercat del dissabte. És un mercat ambulanbt immens prop de l'estació de trens. Carnisseries, peixateries, drogueries, espècies, pa, cereals, llegums, fruita, verdura... de tot! La gent de Puno sol fer-hi la compra setmanal, és per això que és un mercat molt concorregut.
Intentem esbrinar com conrear la quinua i l'oca (una mena de papa-pastanaga) i ens diuen que es posa directament la llavor a la terra. De fet, tenim diverses opinions i acabem una mica confosos... Comprem un quilo d'oca i un altre de quinua. Dinem amb una escapada al Mojsa, el restaurant tan bo on vam sopar ahir i altre cop, dinem moooolt bé! Sandwich i amanida de quinua, boníssim!!!
Anem a l'hotel i deixem les motxilles a punt a la consigna. Marxem amb minibus a Sillustani. Trobem dues parelles més de catalans, molt simpàtics! Són de Canet de Mar. El guia és poc formal i plasta i un cop més, ens penedim d'agafar una sortida organitzada... Un cop allà, veiem els sepulcres, que són impressionants i que marquen l'evolució ja que n'hi ha de diverses èpoques. Tot i portar guia, ens falta informació.
El viatge de tornada es fa una mica llarg. Parem a una casa típic de Sillustani, al districte d'Atuncolla. Le scases tenen creus a les teulades, símbol de la religió catòlica. I també un pneumàtic a l'entrada, diuen que espanta els mals esperits... Pregutem com conreen la quinua i sortim de dubtes: directament la llavor al terra, es planta al bon temps i tarda uns quatre mesos a recollir-se. Després s'asseca i... llesta!
Arrinbem a Puno, fem una Cuzqueña negra i papas fritas. Anem a la pensió i posem la roba de la bugaderia a la motxilla, xerrem una estona amb els treballadors, dos nois que reconeixen estar molt bé treballant-hi! A Perú hi ha molta vida i per tant, molta feina al carrer, però el clima és força dur.
El taxista ens recull i anem volant fins a l'estació, agafem el bus pels pèls! Són les 8 del vespre i en teoria, arribarem a les 4 de la matinada a Cuzco.
divendres, 27 de juny del 2008
De Taquile a Puno: Titi pa mi, caca pa ti
UROS //
Sortida del sol - Família de la Nicolasa i el Julián a casa seva
Sortida del sol - Família de la Nicolasa i el Julián a casa seva
TAQUILE //Conreus a Taquile - Dona portant garba - Nena a la plaça - Arc de la plaça -
Nena jugant al carrer - Arc a les escales
Toc de diana a dos quarts de 7 del matí. Hem dormit força bé, però amb una mica de fresqueta. Anem al lavabo, que és a fora, i ens vestim per esmorzar: mmmm! Tortas / creps casolanes amb melmelada de maduixa -aquí ens deixen el pot sencer!- i mate de muña, molt bona també!
Ens acomiadem de la família. El Julián i la Nicolasa tenen sis fills, només dos s'han quedat a Amantaní, la resta són a Puno, Juliaca, Arequipa... L'Isaac s'acomiada amb un sentiment d'anhel. Mentre arribem al petit port ell puja al turonet per veure'ns marxar, com si amb nosaltres marxessin també les seves esperances...
Ens espera una hora de viatge amb el bot fins a Taquile. Allà fem cap al port secundari -tipus amarrador i prou- i caminem una mitja horeta fins arribar a la plaça principal. Ens havíem dit que els tours ja no paraven a dormir a Taquile perquè era molt turístic, però només hem trobat algun restaurant i allotjament. Potser la diferència amb Amantaní és que aquí les famílies ja no acullen la gent. A tot arreu hi trobem arcs, que representen cada un una comunitat de l'illa.
El Sergi i jo donem un tomb fent fotos i a les 10.30 ens trobem al restaurant comunal, que el regenta cada setmana una família de l'illa. Allà ens retrobem amb el catalans. El Giovani ens explica que Taquile és l'illa on encara es conserva la vestimenta típica. Els homes teixeixes molt bé i tot té un codi: els colors del gorros, dels cinturons, de les faldilles... i també la manera de vestir-la.
Dinem sopa de quinua... boníssima! Pejerrey amb arròs i patates i mate de muña. Total, S/12 per cap. Al grup del bot hi portem dues parelles de japonesos americanitzats una mica freaks. Ells, que són uns matalots, mengen per dos. Elles, que són dues floretes, menges per mig. Mai falten els estiraments, ja sigui a la plaça, a la sorra, damunt del bot o a on faci falta. I sempre, sempre fan tard. Rieu-vos dels meus retards!
Tot just havent dinat (a les 12 del migdia ja hem acabat!) baixem les 540 escales fins a l'altra banda de l'illa, on hi ha el port principal. Ara ens queden 3 llargues hores fins a Puno. Se'ns fa etern.
Com que el llac Titicaca entra en territori bolivià, els peruans solen dir: Titi pà mí, Caca pà tí. La major part del llac però, pertany a Perú. És també aquí on hi trobem la frontera entre la parla quechua i aymara. A Puno fins i tot hi ha gent que els parla tots dos. El que sí que hem notat, és que l'accent és molt més tancat i ens costa més entendre'ls quan parlen en castellà.
A Puno ens tornem a instal·lar a l'hotel i marxem a connectar-nos a internet. Un dia més, no podem reservar els bitllets de tren de Perurail per anar de Cuzco a Aguas Calientes i passar la nit allà abans de fer el Machu Picchu. Ho tornarem a intentar. Fem un beure abans d'anar a sopar i busquem un lloc per menjar a gust. Fem cap al Mojsa, just a la plaça d'Armes. El Sergi demana una amanida de quinua que en diuen Taboule: és boníssima! Després ens partim un cebiche de truita molt bo. Fem una mica de vi bo i cap a dormir!
SORPRÈN
- Se sent molta música espanyola, sobretot balades
- Puno en si és lletjot, però el carrer principal (Jr. Lima) té locals interessants
- By Sergi: els peruans estan cansats, els inques ja van fer la feina
dijous, 26 de juny del 2008
Dormir en família - Amantaní
Ca la Nicolasa ens obre les portes, habitació forrada de sacs a sostre i terra
Llac Titicaca, dels Uros a Amantaní
UROS //
Barquetes pel llac - Illa dels Uros - Urenys - Totora
Barquetes pel llac - Illa dels Uros - Urenys - Totora
AMANTANÍ //Vista des de l'illa d'Amantaní - Totxanes de fang - Garbes - El nostre WC - Comunitat catalana - Posta de sol des de Pachamama i Pachatata - El Sergi ballant amb la Nicolasa
Ens llevem a les 6.30, hem dormit força bé, però jo tinc la panxa malament... Esmorzem tots els catalans de la pensió junt. Per no perdre la costum: panets, melmelada en petites dosis, mantega, jugo i cafè, que aquí és concentrat.
El taxi-furgoneta va menys atapeït que les combis i ens porta al port. Som 22 persones al bote xungo que ens portarà a fer el tour pel Titicaca. L'anglès del guia és de campionat! S'esforça per pronunciar-lo però és força macarrònic. Total, que els 20 anglòfons queden impressionats! Venen els EUA, Canadà i Anglaterra. Per naltres dos ho explica en castellà, així no ens perdem res del que diu. El bot està passable, esperem que no s'enfonsi. Anem una mica estrets, el lavabo és un forat directe al mar amb una finestra on clareja tot... Bé, el guia que ens acompanyarà és el Giovani.
Anem en primer lloc a Uros, una illa flotant on les dones són obeses i tots tenen problemes de reumatisme. Ens reben amb caluroses salutacions mentre amarren el bot. Ens expliquen que la illa és flotant, que està feta sobre arrels de totora, com les cases i barquetes i que són precisament les arrels sequen les que floten i mantenen les illes sobre l'aigua. És un treball de superposició de capes i capes que conformen el "terra" de l'illa. Ells també mengen la totora, que és una mena de jonc molt gran, resulta que porta molta calç.
El Titicaca és el llac navegable més alt del món i un dels més grans de sudamèrica. Té diverses illes, com la d'Uros, que és flotant i hi viuen diverses comunitats que tenen cada una la seva part de "terra flotant". Quan hi ha marees o els fa falta moure's de manera més o menys permanent, desfan els "enganches" entre illetes i desplacen la seva cap a una altra part per tornar-la a cosir a una illeta de totora. És curiós.
A Uros hi ha escola, metge, correus i un telèfon. Per anar d'una illeta a una altra van amb barquetes de totora. Creuem a l'altra banda amb una barqueta d'aquestes mentre el nen de la família ens canta cançons i ens fa una demostració digna d'un políglota: "Si tu vas al cel" en almenys, 10 idiomes!
La gent d'Uros és calmada, tranquil·la, com l'aigua del llac. S'hi suma un aire de cansament i mandra i fins i tot els cauen els ulls mentre cusen, parlen o miren el què els passa per davant. El turisme ha estat una sortida per guanyar uns diners, però estem convençuts que els tour operadors es queden el pessic més gran del pastís que deixem els turistes. Amb l'entrada massiva de turisme, als urenys els ha canviat subtancialment el mode de vida.
Diuen que Manco Capac, el primer inca, era fill d'Inti, el Déu del Sol i procedia del Titicaca.
Tornem al bot i dues hores després arribem a Amantaní. Ens reben diverses dones joves i grans vestides típiques, amb faldilles ben airoses i brodades de colors molt llampants i una mantellina negra al cap. El guia ens presenta a la Sra. Nicolasa, la mestressa de la casa on passarem la nit. No parla gaire... de fet no coneix massa el castellà, parlen aymara La casa és senzilla i feta de fang, com totes les de la zona. El Sr. Julián és l'amo, que viuen amb els seus néts i part dels seus fills. L'habitació és correcta, llits força còmodes i terra i sostre forrats de sacs de pinso, ja us podeu imaginar l'olor que fa...
A les 4 hem quedat amb el guia per anar a Pachamama i Pachatata, a 4.200 m, els temples sagrats dels inques. Des d'allà, encara avui els aymara d'Amantaní demanen als fills del Déu del Sol (aire, aigua, terra i foc) que les collites siguin bones. Hi podem veure una posta de sol bonica. Allà ens trobem a la resta de la comunitat catalana viatgera! Fem foto de grup i compartim fulles de coca, l'alçada comença a fer efecte! No sé si és psicològic, però ens revitalitza força.
Baixem de nit i la Sra. Nicolasa ja ens espera per sopar. L'Isaac, el seu nét, ens ve a buscar a la plaça. Per sopar tenim sopa de sèmola, molt bona. I arròs amb patata i salsa, amb un gust molt fort. Després, una mica de mate de coca, boníssim!
Descansem mitja horeta i l'avi i l'àvia ens venen a buscar a l'habitació per engalanar-nos amb vestits tradicionals, avui a la nit anirem al ball del poble. Ens hi acompanya la Sra. Nicolasa. Hi veiem demostracions de balls típics, diuen que Puno és la capital del ball, en tenen fins a 300 de diferents! Ballem amb la NIcolasa, però està feta pols. Està cansada i és gran, però és el que li toca fer, el turisme també ha envaït les seves costums... Fem una Cuzqueña i anem a dormir.
El taxi-furgoneta va menys atapeït que les combis i ens porta al port. Som 22 persones al bote xungo que ens portarà a fer el tour pel Titicaca. L'anglès del guia és de campionat! S'esforça per pronunciar-lo però és força macarrònic. Total, que els 20 anglòfons queden impressionats! Venen els EUA, Canadà i Anglaterra. Per naltres dos ho explica en castellà, així no ens perdem res del que diu. El bot està passable, esperem que no s'enfonsi. Anem una mica estrets, el lavabo és un forat directe al mar amb una finestra on clareja tot... Bé, el guia que ens acompanyarà és el Giovani.
Anem en primer lloc a Uros, una illa flotant on les dones són obeses i tots tenen problemes de reumatisme. Ens reben amb caluroses salutacions mentre amarren el bot. Ens expliquen que la illa és flotant, que està feta sobre arrels de totora, com les cases i barquetes i que són precisament les arrels sequen les que floten i mantenen les illes sobre l'aigua. És un treball de superposició de capes i capes que conformen el "terra" de l'illa. Ells també mengen la totora, que és una mena de jonc molt gran, resulta que porta molta calç.
El Titicaca és el llac navegable més alt del món i un dels més grans de sudamèrica. Té diverses illes, com la d'Uros, que és flotant i hi viuen diverses comunitats que tenen cada una la seva part de "terra flotant". Quan hi ha marees o els fa falta moure's de manera més o menys permanent, desfan els "enganches" entre illetes i desplacen la seva cap a una altra part per tornar-la a cosir a una illeta de totora. És curiós.
A Uros hi ha escola, metge, correus i un telèfon. Per anar d'una illeta a una altra van amb barquetes de totora. Creuem a l'altra banda amb una barqueta d'aquestes mentre el nen de la família ens canta cançons i ens fa una demostració digna d'un políglota: "Si tu vas al cel" en almenys, 10 idiomes!
La gent d'Uros és calmada, tranquil·la, com l'aigua del llac. S'hi suma un aire de cansament i mandra i fins i tot els cauen els ulls mentre cusen, parlen o miren el què els passa per davant. El turisme ha estat una sortida per guanyar uns diners, però estem convençuts que els tour operadors es queden el pessic més gran del pastís que deixem els turistes. Amb l'entrada massiva de turisme, als urenys els ha canviat subtancialment el mode de vida.
Diuen que Manco Capac, el primer inca, era fill d'Inti, el Déu del Sol i procedia del Titicaca.
Tornem al bot i dues hores després arribem a Amantaní. Ens reben diverses dones joves i grans vestides típiques, amb faldilles ben airoses i brodades de colors molt llampants i una mantellina negra al cap. El guia ens presenta a la Sra. Nicolasa, la mestressa de la casa on passarem la nit. No parla gaire... de fet no coneix massa el castellà, parlen aymara La casa és senzilla i feta de fang, com totes les de la zona. El Sr. Julián és l'amo, que viuen amb els seus néts i part dels seus fills. L'habitació és correcta, llits força còmodes i terra i sostre forrats de sacs de pinso, ja us podeu imaginar l'olor que fa...
A les 4 hem quedat amb el guia per anar a Pachamama i Pachatata, a 4.200 m, els temples sagrats dels inques. Des d'allà, encara avui els aymara d'Amantaní demanen als fills del Déu del Sol (aire, aigua, terra i foc) que les collites siguin bones. Hi podem veure una posta de sol bonica. Allà ens trobem a la resta de la comunitat catalana viatgera! Fem foto de grup i compartim fulles de coca, l'alçada comença a fer efecte! No sé si és psicològic, però ens revitalitza força.
Baixem de nit i la Sra. Nicolasa ja ens espera per sopar. L'Isaac, el seu nét, ens ve a buscar a la plaça. Per sopar tenim sopa de sèmola, molt bona. I arròs amb patata i salsa, amb un gust molt fort. Després, una mica de mate de coca, boníssim!
Descansem mitja horeta i l'avi i l'àvia ens venen a buscar a l'habitació per engalanar-nos amb vestits tradicionals, avui a la nit anirem al ball del poble. Ens hi acompanya la Sra. Nicolasa. Hi veiem demostracions de balls típics, diuen que Puno és la capital del ball, en tenen fins a 300 de diferents! Ballem amb la NIcolasa, però està feta pols. Està cansada i és gran, però és el que li toca fer, el turisme també ha envaït les seves costums... Fem una Cuzqueña i anem a dormir.
dimecres, 25 de juny del 2008
Pensió Brisas del Titicaca - Puno
Modest, però molt comfortable i familiar
(ens guarden les motxilles mentre anem al Titicaca)
-tenen un mosso que sembla l'Stevie Wonder-
(ens guarden les motxilles mentre anem al Titicaca)
-tenen un mosso que sembla l'Stevie Wonder-
D'Arequipa a Puno
Comiat del Jose - Laguna de Salinas - Fàbrica de totxos de fang -
Vista de Puno i Titicaca - Carrer de Puno
Vista de Puno i Titicaca - Carrer de Puno
Ens aixequem aviat i fem l'últim esmorzar a la terrasseta d'El Caminante Class. Des que hem arribat, que cada dia per esmorzar mengem panets rodons sense molla, melmelada de maduixa en petites dosis -deu anar cara-, mantega, jugo de pinya i "cafè d'aiguaxirri". Abans però, anem al convent de Santa Catalina. A la pensió encara no els ha arribat el pa i aprofitem per anar a l'altra cantonada per visitar l'església, on a primera hora fan missa les monges dominiques. Hi ha un mossèn i les monges són dins, separades per unes reixes, cantant i resant. Hi estem poc temps, no ens atrapa cap sentiment místic ni emocionant...
Després d'esmorzar agafem el taxi que ens demana l'hotel (S/3,5) fins a Terrapuerto. Un cop més, el taxista hi arriba per una altra ruta. Si hem anat 5 vegades al mateix lloc, en cap ocasió hem passat pel mateix trajecte... Tot plegat genera desconfiança, però arribem sempre a bon port. El Jose ja és allà per acomiadar-nos. Trobem també el grup de catalans, farem el viatge a Puno en el mateix bus. Són 4 hores, però es fan molt llargues (S/30). Ah! Amb el carnet ISIC, a Cruz del Sur fan una mica de descompte.
En arribar a Puno tenim una sensació una mica estranya. Altre cop misèria per tot arreu i ara, altre cop sols viatjant... El Jose ens tenia molt ben acostumats! Agafem de seguida un taxi per S/3 fins al centre i buquem un hotel. Ens demanen S/80 i arribem a S/40 després de regatejar una estona. Finalment però, anem al Brisas del Titicaca, el mateix que la resta de catalans. Ens costa S/35 amb esmorzar inclòs.
Anem a buscar un lloc per dinar i de camí passem per una oficina de turisme per demanar informació per visitar el Titicaca i les restes de Sillustani.
Dinem menú per S/13 per cap. Una mica car, però és que és molt tard i no podem tombar massa estona més, sinó perdrem el dia: amanida, truita i mate. Agafem després un taxi per arribar al Mirador del Cóndor. Gairebé l'hem d'espènyer! El Juan, el taxista, s'ofereix per portar-nos a Sillustani, on anirem quan tornem del Titicaca. Al mirador tenim una bona vista de Puno, amb el llac Titicaca, que sembla un mar! La temperatura ja ha canviat i aquí hi fa més fresqueta.
Baixem a peu fins a la ciutat. De fet, també haguéssim pogut pujar a peu, però ens han dit que era difícil i lluny per arribar-hi... Cap de les dues coses: unes escaletes ben arreglades i en 20 minuts ja ets a dalt.
A Puno contractem el tour pel Titicaca. L'opció de fer-ho pel teu compte és força complicada, ja que hi ha moltes agències que s'hi dediquen i poques alternatives per anar-hi... Pagues S/55 per cap: visita de les tres illes, menjar, dormir. Tot plegat, dos dies. Ens trobem als catalans i anem a fer un beure tots plegats. Al final acabem fent un mos. Demà segur que ens trobem un moment o altre, fan la mateixa sortida, però amb una altra agència. A les 22.30 anem a dormir. Deixarem les motxilles a la pensió i prendrem quatre coses per passar dos dies.
SORPRÈN
- A les farmàcies s'hi venen medicaments, sabó, piles, s'hi pot fer canvi, hi ha targetes de telèfon... vaja, de tot i més!
- Comencem a agafar el truc per comunicar-nos amb els peruans. Nosaltres també ens fem pesats insistint en la seva resposta, que mai és clara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
