Viatge al Perú

El Perú al butlletí del SECAE

2010-04-05T00:30:00.000-07:00

Més informació del Club Atlètic Espluguí a: http://www.caesplugui.org/webs/webcae/index.php?lloc=portada/index

Projecció al Club Atlètic Espluguí

2010-03-20T00:48:00.000-07:00

Antoni Ferrando, coordinador del Cicle El món al nostre abast i Judit Roselló

Noves aportacions per desxifrar els misteris de Nasca

2010-03-01T00:48:00.000-08:00

L'edició de la revista National Geographic corresponent al mes de març de 2010 aborda l'enigma de les línies de Nasca aportant conclusions sobre la finalitat d'aquestes sorprenents figures dibuixades per l'home abans de l'any 100 aC a la Pampa a Jumana.

Llegeix l'article sencer a: http://www.nationalgeographic.com.es/2010/02/26/espiritus_arena.html

Projecció a la Formació Permanent

2010-02-18T00:55:00.000-08:00

Dolors Guasch fent la presentació de Judit Roselló a l'Auditori Carulla Font

PROPERES PROJECCIONS DEL FOTOMUNTATGE DOCUMENTAL

2010-01-28T00:56:00.000-08:00

Formació Permanent - L'Espluga de Francolí
Dijous 18 de febrer a les 18.00
Sala d'Actes Lluís Carulla

Centre Excursionista del Club Atlètic Espluguí - L'Espluga de Francolí
Dissabte 20 de març a les 20.00
Sala Polivalent de l'Antic Hospital

En vídeo!

2009-10-11T02:46:00.000-07:00

Ja pots veure el fotomuntatge documental de l'aventura peruana.

Projecció del fotomuntatge: Un mes al Perú

2009-09-28T13:27:00.000-07:00

Centre Cívic d'Ulldemolins - Priorat
Dissabte, 10 d'octubre a les 19.30

Llar, dolça llar

2008-07-17T12:13:00.000-07:00

Naltres i la Menda a casa

Toquem de peus a terra... Tenim ganes de ser aquí, però deixem molts records i moltes experiències enrere. Estem convençuts que aquest viatge anirà prenent encara més sentit amb el pas del temps i més encara, quan el recordem a través de fotos i comentaris.

Ja som a casa, la nostra casa... d'estreno! Quina il·lusió! I a més, ha vingut amb un regal sota el braç... una gosseta preciosa, la Menda.

Ens veiem en el proper VIATGE!

Ja som aquí!

2008-07-16T12:08:00.000-07:00

Tornant a casa amb la Renfe, compartint l'olor del viatge amb els passatgers

Últim dia... Ens hem despertat per esmorzar a les 11.30 hora peninsular. A les 13.30 arribem a Madrizzzz. L'avió surt amb retard cap a BCN i arribem a les 18.00, tenim el temps just per agafar el tren a Sants per tornar a l'Espluga. Anem a buscar les motxilles i una hora després, la meva encara no ha sortit...

Vaig a reclamar i surto del Prat sense equipatge, m'han dit que la setmana que ve el tindré... Marxem ràpidament a l'estació o trobem un tren que va fins a Reus, ens vindran a buscar el pare i la mare.

Ja som a Catalunya, ja som a casa!

12 hores d'avió

2008-07-15T11:58:00.000-07:00

Dinant com a reis a Larcomar - Vista de la platja... amb sol! - Esperant l'avió

Ens llevem a les 8 i baixem a esmorzar al bufet de l'hotel. Hem dormit més que bé! Fem la motxilla i les deixem a la consigna. Baixem a passar una estona a Larcomar, un centre comercial a Miraflores. Serà el nostre retorn pautalí a l'occidentalització.

Passegem tot el dia per aquí i fem les compres de souvenirs. Fa molt bon dia i fins i tot surt el sol a Lima, increïble! Aquí només marxa la boira dos mesos l'any. Els que fan parapent desafien els corrents d'aire tot just davant del penyasegat.

Dinem a les 13.00, però ja que hi estem posats, fem l'últim dinar de Perú ben asseguts fins a les 15.00. Tastem els choclos (calamars fregits), cinc tipus de ceviche i un arròs de marsic força bo. Mengem mooooolt bé! Però ens deixem més que els últims soles del moneder...

Tornem xino-xano cap a l'hotel i agafem els trastes per anar a l'aeroport. Esgotem soles i dòlars, així que finalment hem d'acabar treient 30$ per cap per pagar la taxa de l'aeroport, una mena d'import revolucionari.

A les 20.00 agafem l'avió, sabem que el viatge se'ns farà llarg... De seguida ens donen de sopar: pasta o pollo i tot seguit, a intentar dormir.

Hotel Jose Antonio Executive - Miraflores / Lima

2008-07-14T11:51:00.000-07:00

Car, però ha estat el luxe del nostre viatge

Retorn a Lima

2008-07-14T11:41:00.000-07:00

Plaça d'Armes de Huaraz - Màquines d'escriure davant dels organismes oficials - Portades de diari, mai hi falten els "destapes" - Dins del Cruz del Sur - Bufant les espelmes a Lima

Un mes de casats! Marxem a Lima. Avui ens llevem a les 8 i esmorzem al centre de Huaraz. Donem un tomb pel mercat i comprem quinua "para lavar" és a dir, per poder-la plantar. Trobem fruita i patates sobretot, és molt menys variat i abundant que el de Puno.

A les 11 agafem el Cruz del Sur per tornar. El viatge es fa llarguíssim! Dues pel·lícules després, un dinar que deixa molt que desitjar, el cul quadrat, un mareig pel mig, arribem a les dos quarts de vuit a Lima.

Allà agafem el taxi cap a l'hotel, l'habitació és genial! Que bé que dormirem! El llit és de 2 per 2, jacuzzi, espai, tot net... I el botons truca a la porta! Obre el Sergi i... caram! Cava i un pastís de xocolata!

El Sergi bufa les espelmes (comprades a Huaraz d'in-fraganti), fa dies que ha fet l'aniversari. A més, el viatge ha anat bé, fa un mes que ens vam casar i per tant, tenim bons motius per fer una celebració! El pastís és boníssim!

Fem una bona dutxa d'aigua calenta, que bé! Ja era hora de tenir alguna comoditat! Després baixem al restaurant a sopar, ens tracten com a reis i tot és molt bo.

Chavín de Huantar

2008-07-13T11:17:00.000-07:00

Llac abans de pujar el coll que separa la Cordillera blanca de la Negra - Chavín guarnit per la Mare de Déu del Carmen - Diverses fotos de Chavín, una amb columnes cilíndriques (no van conèixer la roda, però sí van arribar al cilindre) - Un nen prenent taronges d'un colmado

Hem dormit força bé. Al matí ens dutxem, per fi tenim aigua calenta, encara que a poca pressió. Sortim a esmorzar i anem a buscar el bus que ens ha de portar a Chavín. Agafem una altra excursió d'aquelles que vam dir que mai més contractaríem... sempre hi tornem a caure. El guia és un satèl·lit que no calla, però als autòctons els agrada que els expliquin històries i els facin bromes fàcils. Anem amb peruans, ja que el diumenge aprofiten per fer turisme.

Parem a un llac i fem algunes fotos. Seguim per la carretera sempre dificultosa, com la majoria del Perú. Passem de la Cordillera Blanca a la Negra a través del túnel del Cristo Redentor. Dinem a Chavín en un restaurant de menú que el Fernandito, el guia, ens ha recomanat. A les 14.30 entrem a Chavín (1500 aC). El lloc pinta molt bé, és una zona on feien rituals i celebracions i està construït sobre un riu que van desviar els habitants d'aquest lloc. Tota una proesa!

La plaça central té unes mides perfectes, té forma de quadrat i a sota, hi ha galeries subterrànies per a fer-hi rituals i també per canalitzar l'aigua.

Ens rodegen guies incompetents... tots són xerrameques i entabanadors que reciten el discurset. És una llàstima, perquè el lloc s'ho val i de fet, ells mateixos reclamen que sigui considerat tan o més important que Machu Picchu. Tenen similituds en la perfecció de la seva construcció, els tres nivells, la fixació pel jaguar, la serp i el cóndor, l'estrella de la Cruz del Sur... Els inques van heredar tots aquests ítems 3000 anys després.

El camí de tornada es fa terrible. Plou i portem dos paios torrats al seient de davant, resulta que els han deixat pujar a canvi del complement de sou que guanyaran el guia i el conductor del bus.

En arribar deixem les coses a l'hotel i ens connectem per enviar fotos de la selva i de Huaraz. Sopem a la pizzeria El Encuentro, molt bé i recomanat per la Lonely. Anem dormir, demà tornem a Lima.

Hostal El Rey - Huaraz

2008-07-12T11:14:00.000-07:00

Cutre, cutre... amb fred i aigua calenta amb sort -si el del pis de baix no la fa servir-

Trekking a Huaraz

2008-07-12T10:45:00.000-07:00

Pujant al pas Huapi - Amb neu al pas Huapi - Un cafè a 5.020 m - El cim, pas Huapi - Quebrada Cojub, el camí per recórrer - Baixant - Quebrada Cojub des de baix - Vaca i núvols - Arribem a la caseta del guarda sense guarda

Quin fred!!! Hem dormit molt malament, ha fet fred i hem estat incòmodes a la tenda. Quan hem obert la cremallera al matí, tot estava gelat. Amb les tendes i els toldos encartronats, ens ha costat plegar els trastets. Hem esmorzar a peu dret per fer-nos passar el fred. Són les 6 i tardem gairebé dues hores a posar-nos en marxa.

Tenim força clar que anirem a marxa ràpida per poder dormir avui a Huaraz, una altra nit com aquesta pot ser terrible. El temps de moment ens acompanya i surt el solet durant les primeres hores. La pujada és forta i en algunes hores superem el tram amb major desnivell (ascensió). Ens creuem amb algun campament, porteadores increïblement lleugers, amb el pes que porten!

Arribem al pas Huapi després de caminar una hora entre neu i rocs enormes. A dalt de tot mengem pa amb formatge i l'Ivan ens fa cafè amb l'aigua de la neu. Ens hem quedat sense aigua. Estem força bé i tenim molts ànims per encarar la baixada. Les vistes són increïbles, però comencen a venir alguns núvols. Des de la baixada veiem el camí que ens queda per recórrer per la Quebrada Cojup. El genoll comença a ressentr-se, però arribem a baix seguint la tartera.

Passem per un campament on havíem de fer nit, però estem convençuts d'arribar avui a Huaraz. Ara farem doncs, el que en teoria es fa en la tercera jornada del trekking. Els núvols ens persegueixen. Ara però, també n'arriben per davant... Caminem fort fins que sembla que ens haguem de mullar. A l'entrada del parc havíem de trobar el guarda per trucar un taxi que ens baixi a Huaraz, són les 16.15 i fa 8 hores que caminem intensament. L'Ivan no té un pla B, així que agafem la pista i seguim caminant per trobar algun lloc des d'on trucar.

Una hora després i ben remullats, arribem al Lodge The Way Inn, un allotjament molt gringo i molt bonic. Una hora i mitja després arriba el taxi, que fa a tot gas. Arribem a l'agència i recollim la roba. Tot seguit anem a comprar els bitllets de Cruz del Sur per tornar a Lima (S/50 amb ISIC). Ens recomanen un hotel proper a la Pl. Armes, es diu El Rey. És una casa familiar plena d'habitacions cutres i si tens sort, puja aigua calenta. Naltres no ens podem dutxar... però sortim a sopar, avui hem menjat poc i hem caminat molt, així que ens mereixem un bon sopar!

Anem al costat del Parque del Periodista, sopem molt bé! I anem a dormir amb el cansament al damunt. Ha estat un bon dia.

Campament Cuchillacocha - Huaraz

2008-07-11T11:10:00.000-07:00

Un campament sempre pot ser més còmode, però aquí feia un fred!!!!

Viatge de nit cap a Huaraz

2008-07-11T05:31:00.000-07:00

Quebrada Quilcayhuanca - Vaca simpàtica i amb gana - Glaceres - Llaguna Cuchillacocha

Hem dormit molt! Com que el bus para a totes les estacions, vam deixar les motxilles amb nosaltres a dalt de l'autobús. Ens hem recuperat mínimament. El fred ha sigut relatiu, això sí, hem tardat 10 hores! Són les 7 i un tour operador ens ve a trobar per oferir-nos trekkings, hotels, busos... Ens veu atabalats i de fet, són els últims dies i no ens ve de gust aguantar "rotllos" d'aquests, però ens ho agafem amb calma i li fem cas per anar a esmorzar, gairebé tot està tancat i ens recomana un petit local. Això sí, el bar és just al costat de la seva agència.

Esmorzar continental i esmorzar americà per S/6. Mentre fem el primer mos del dia ens mirem si l'agència està ressenyada a la Lonely i efectivament està molt ben recomanada: Sechín Tours. Li fem confiança i per aprofitar el temps, volem marxar avui mateix per fer la caminada. Total, que després dels tractes, estarem 3 dies fent un trekking amb guia per nosaltres dos, ens porta tenda, sac, màrfega, menjar i beure: 100$, trobem que és un preu raonable. A banda però, hem de pagar els S/65 d'entrada al parc (que no paguem perquè no trobem el guarda).

Anem a dutxar-nos a unes dutxes públiques i deixem a l'agència (un garito replet de trastes) tot allò que possiblement no farem servir.

El taxista ens porta fins a l'entrada del parc. Com que aquí tots els taxis són "tremendos", un viatge de 40 minuts el fem en una hora i mitja... Aprofito per dormir una mica més. El guia que farà el trekking amb nosaltres es diu Ivan. Tot i que portem tot entre tots, ell fa de sherpa i porta la tenda gran, la major part del menjar...

Saltem la portalada d'entrada al parc i ens estalviem de pagar l'accés al parc (el guarda no hi és). Abans de començar a caminar mengem fruita, una empanada i galetes. Ara sí, comencem a caminar i la motxilla pesa cada cop més. L'Ivan tira com un "sísaro", val al davant i fins i tot hi ha estones que el perdem de vista. No és gaire parlador i fa bastant la seva via. Caminem de les 13 fins a les 4 de la tarda i decidim fer una caminadeta més per avançar camí i estalviar-nos-ho demà, que és el dia més fort.

A les 5 parem tendes i de seguida anem a veure el llac que queda al costat: Cuchilla Cocha. Estem a 3.800 metres, veiem glaceres, un llac enorme i pics de més de 5.000 m per tot arreu. Hem caminat per la vall tot el dia. Ara fa fresqueta i comencem a tapar-nos. Jo tinc una llaga al peu, és el primer regal del trekking. Al llarg del trajecte hem trobat cavalls i vaques per tot arreu.

Sopem al costat de les tendes, l'Ivan ens prepara sopa de sobre i espaguetis amb tonyina. I després, mate de coca. Hem notat que ens maregem una mica amb l'alçada, però no ens costa aclimatar-nos. A les 9 ens posem a dormir, esperem que demà estigui el cel més clar, avui hi havia molts núvols. Ja hem trencat el gel amb l'Ivan i ara es sent més còmode, o això sembla. Ens explica que està ajuntat, que té 32 anys i un nen de 3. Aquí és costum no casar-se fins que no s'ha conviscut amb parella un o dos anys. Ell no està casat, però haurà de fer-ho si vol escolaritzar el seu fill (als 5 anys) o bé que la seva dona es declari mare soltera.

Acabem el dia, un dia intens.

Cuzco - Lima - Huaraz: dia de retards i de sales d'espera

2008-07-10T04:24:00.000-07:00

Esperant pacientment a l'aeroport de Lima

A les 5 ens llevem per marxar a l'aeroport, no hem dormit massa bé, fins a la matinada no han parat de fer soroll a la sala d'estar de l'hotel. Al matí ens vestim ràpid i esmorzem a l'hotel. El taxi ens ve a buscar per anar a l'aeroport (S/7), anem a facturar i... on tinc el bolso? Surto corrent i el taxi ja no hi és... Medito i... me l'he deixat a l'hotel, sort que anem amb dues hores de temps.

El Sergi agafa el taxi i va a l'hotel. 20 minuts després torna amb el bolso... Quin ensurt!!! Facturem i anem de seguida a la porta d'embarcar. A les 7.40 srut l'avió, però ja han cancel·lat els primers vols de LAN Perú pel mal temps i mala visibilitat. Cancel·len també el nostre, d'Star Perú (142$ per cap)... Passem el matí tombant per la mini sala d'espera, fem unes patates i suporto l'estómac regirat... potser de la bomba de kiwis d'ahir. A les 13.00 surt l'avió, el vol dura una hora, però tot i anar ràpid, no podrem sortir a Huaraz fins a la nit... Ens donen una mica de menjar, però jo prefereixo dormir a l'avió.

Arribem a Lima després de passar tres setmanes pel país. Aquí paguem S/25 per un taxi que ens porta a l'hotel. El taxi no és oficial, però sembla correcte. En principi no recomanen agafar-los fora del recinte aeroportuari, però ens arrisquem i no paguem els S/50 que demanen per fer el mateix trajecte sortint amb un taxi "oficial". L'hotel sembla molt formal, és el "Jose Antonio Executive", també a Miraflores, com el primer dia. Aquí parlo d'amagat amb la noia de recepció per preparar una sorpresa pel Sergi quan tornem. Agafem roba per marxar a Huaraz i deixem les bambes que estan més que remullades.

Agafem un taxi, un noi de color amb molt de salero ens acompanya fins a Cruz del Sur. No hi ha seients per Huaraz ni a la nit. Preguntem per altres companyies i comprem el tiquet per S/25 a Ormeño, l'oficina és a prop de la de Cruz del Sur. Tornem a agafar un taxi fins a la Pl. San Martín, al centre de Lima i anem a dinar, són les 16.15. Ens connectem a internet i al Sergi li tiren els trastos mentre sóc al lavabo, aquí el personal no perd pistonada!

Per passar la tarda, com que anem carregats, anem al cine: El fin de los tiempos, de Shyamalan. Som cinc persones al cine i és original subtitulada en spanish. No és cap triomfada...

Quan sortim ja agafem el camí per anar a la terminal, darrere del Palau de Justícia. Tot el dia que portem les motxilles al damunt i no hem tingut problemes. Ara és de nit i la zona no és massa segura, però aviat arribem a la terminal, una sala planta baixa amb seients. Abans, comprem dos sandwich i aigua, per sopar pel camí.

El bus arriba amb una hora de retard... No és que sigui cap meravella, però els seients semblen còmodes, a veure com anirà el fred, avui anem preparats amb gorros, guants, jaquetes i jo porto les mitges tèrmiques. De seguida ens adormim, estem cansats.

De la selva a Cuzco amb l'aigua al coll

2008-07-09T04:03:00.000-07:00

Sortint de la selva de Manu en avió - Cara de cangueli, la teníem tots dos - Vista aèria de l'aeroport de Cuzco - Sí, hem arribat! - Foto finish amb els noruecs i els pilots

Un altre dia el despertador sona a les 5 del matí. Hem dormit força bé tot i la humitat de l'ambient. Els llençols semblava que estessin mullats de tanta humitat! Veiem que no ha plogut en tota la nit, possiblement marxarem...

A les 6 tots som a punt per marxar... però avui hi ha boira. Els pilots decideixen esperar a què marxi una mica: "el tiempo está mejorando" en diuen. Passen les hores i a les 9 el Jorge, l'encarregat del lodge, ens prepara uns panqueques. Escurem l'última melmelada que queda. I... es posa a ploure... Ho fa amb poca intensitat, però el temps es torna a enredar. La ràdio encara no funciona massa bé, però també ens diuen que a Cuzco hi plou. Mals presagis.

Anem al cobert de l'aeroport, al matí estava ple de les tendes on dormen els treballadors de la pista, que netegen els marges de males herbes. Hi són temporalment, treballen amb "cuchillos y machetes" i tota la família hi viu, dormint sobre mantes o matalassets prims. Ells ni es canvien, van igual tot el dia.

Esperem que el temps millori, però els pilots tornen a "chequear" la pista plena de tots dient que "el tiempo está mejorando". No ho entenem... Diuen que la pista està millor que ahir (???). Ens comenten que podrem volar, però no amb 12 persones, sinó amb 10, perquè sinó l'avioneta no s'enlairarà. Cal decidir qui es queda.

Es presenta una situació una mica difícil... Parlem amb la gerent de Pantiacolla per la ràdio, però ens costa d'entendre què diu. Finalment, un japonès i un anglès es queden. Tothom ha tret l'excusa per ser qui marxi avui: que si el bitllet de tornada, que si la ruta continua, que si les entrades a no sé on... La família noruega ens fa costat i intentem fer pinya per marxar junts, encara que no les tinguem totes. Nosaltres pensem que ahir tot estava en millors condicions i no vam marxar... La pista és una bassa d'aigua, potser ens costarà enlairar-nos. Tots estem una mica espantats, però tot i així preferim marxar. Estem "perdent dies", el lodge ja no té mejar i la solució de tornar amb bot i el bus ens portaria dos dies sencers.

Pugem a l'avioneta, de dins tot és molt correcte. Ens encomanem a tot i tothom i a volar!!! Sortim molt bé, tot i les derrapades per la pista. Durant el vol sona una mena d'alarma dues vegades i hi ha molts núvols. En alguns moments notem turbolències i gairebé no es veu res. Finalment però, arribem a Cuzco! Els pilots han patit una mica, però estem contents d'haver arribat. Ens diuen que ara tornaran a buscar la resta de passatgers.

A l'aeroport hi ha força policia, és dia de vaga general. El país es queixa pel preu dels carburants i en general, de tot plegat. HI ha gent jugant pel mig del carrers i les botigues estan a mig obrir, per por dels piquets. Ens acomiadem dels noruecs i anem a la pensió, que ens rep amb la reixa tancada. Pel camí, el senyor que ens recull parla amb Pantiacolla i hem pogut tancar la compra dels bitllets d'avió per demà a les 7.40 a Lima. De moment, tot està enfilat!

Com que no tenim temps de fer bugaderia a l'hotel i a més, la meitat dels serveis estan en vaga, prenem la roba bruta per veure si algú ens ho renta. Ens dutxem i soritm a dinar, estem esgotats! Tenim sort i trobem una bugaderia (S/3 el kg)! Truquem a casa, passegem pel centre, ens connectem a internet i fem les primeres compres de souvenirs.

A les 7 recollim la roba i anem a fer una piza, amenitzada amb música peruana (S/12 pa, beure i piza). Aquesta tarda ja no hi ha rastre de la vaga o "paro general" com en diuen aquí. Passem a fer un jugo de kiwis, una bomba de kiwis! A les 8 anem a descansar, ja tenim les motxilles fetes i tot a punt per agafar l'avió.

Selva de Manu: operació avioneta frustrada

2008-07-08T02:27:00.000-07:00

Capybara o carpincho, de la família més gran de les rates - Papallona - Naltres al lodge - L'avioneta a la pista de l'aeroport...

EL SERGI JA EN TÉ 27!

Imatge del dia: la passivitat i la mandra de la gent del poble, que esperen al cobert de l'aeroport -per dir-ne d'alguna manera- jugant a cartes mentre el radiofonista especialista -en no sé què- utilitza la ràdio cridant i repetint "dos nueve, dos nueve", "afirmativo"...

A les 5 sona el despertador. Ha plogut tota la nit i només penso en què probablement avui no volarem cap a cuzco... No em ve de gust quedar-me una nit més fet olor i sentint aquesta fortor d'humitat... Esmorzem ous ferrats amb bacon i a les 6 embarquem al bot. A mig camí es posa a ploure amb força intensitat. Com que ens hem assegut a primera fila, "pillem", ens remullem de valent! El Darwin ens deixa un plàstic per tapar-nos. Molt millor, però entra aigua per tot arreu, anem força ràpid i així és difícil no mullar-nos.

De 6 a 11 estem al bot mullant-nos, quines ganes d'arribar a l'aerporto! A les 11.05 ja som allà, a punt per volar. L'aeroport és un tros de selva desforestada i un cobert per pesar a la gent i deixar les motxilles. La gent d'allà està jugant a cartes i matant mosquits de moment, no hi ha més feina i tampoc se'n busquen d'altra! Quin avorriment i quina mandra fa veure'ls! El radiofonista fantàstic és el centre d'antenció, però no s'hi entén.

En arribar ens pesen i ens pesen les motxilles també. Està mig ennuvolat però sembla que volarem. Després del tràmit anem al bar del Yine Lodge, al lloc on ja havíem dormit. Finalment ens confirmen que l'avió està a punt d'arribar!!! Els acomiadem del Darwin i dels alemanys. La família noruega i nosaltres marxem avui en avioneta.

L'avioneta aterra amb dificultat, sembla que faci cap al mar... la pista està xopa, inundada. Els pilots alucinen amb el temps perquè l'emissora els havia dit que "el cielo està despejado"... res més lluny de la realitat. Ens hem d'esperar unes dues o tres hores per veure si el temps millora i la boira marxa i també perquè s'eixugui la pista.

Mentre, fem un beure al bar i ens instal·lem al lodge per si finalment no marxem. A la una dinem. Després de dinar, el Sergi i jo anem a fer un tomb per la pista per veure si està més seca. Quan arribem a l'extrem es posa a ploure a bots i barrals... Definitivament, avui no marxarem. Ens posem els ponxos, però arribem al porxo de l'aeroport xops de cap a peus. Ens canviem de roba, però ja no en tenim de neta.... Fem migdiada i sembla que el temps s'està clarint. En diuen que sortirem demà al matí.

Fem temps al bar, inventant-nos un Tres en Ratlla, fent crispetes i xerrant una estona. Quina celebració d'aniversari! Hem estat tranquils, això sí! Però tot el dia pendents del temps, sense res per fer.

A les 7 sopem: sopa de semolina i llenties amb arròs. És l'últim que els queda, no tenen ni gasolina pel grup de llum. A les 8 anem a dormir, ja és gairebé fosc. Esperem que demà millori el temps...

Selva de Manu: riu Manu i cocha Otorongo

2008-07-07T01:34:00.000-07:00

Matí al cocha Otorongo - Niu de curcons - Cortina de lianes, l'arbre que creix de dalt cap baix - Tortuga de terra - Ocells al cocha - Arrels que ofeguen el ficus - Monos - Serp groga - Troncs i vista del riu al capvespre

Quina mala nit! La condensació fa que caiguin gotes sobre les enormes fulles dels arbres. A mi em dóna la sensació de sntir un jaguar... i dins del sac em moro de calor! He molestat al Sergi tota la nit. A les 5.25 ens llevem i esmorzem panqueque amb melmelada. Avui som els últims d'arribar i el Darwin canta el seu: "Catalunya! Dónde está?!".

Agafem el bot i travessem el riu. Tardem 15 minuts. Passem el matí donant un tomb pel Cocha Otorongo per veure si tenim sort i veiem nútries. En veiem, però de lluny, sembla que sentin la nostra presència. Ho tornem a intentar des d'una torre de 20 metres, sembla que són a prop d'allà. Però també s'allunyen. Aquest llac també té molts caimans, fins a 250 en van comptar en una nit! I també hi ha piranyes, que a diferència del que la gent es pensa, la majoria d'espècies són vegetarianes. Passegem, veiem arbres gegants, gegants! I tots són coneguts pels habitants de la selva. El ficus insipidus és un exemplar molt comú i els indígenes n'extreuen la saba i l'utilitzen com a cura intestinat. Els bonys sinuosos dels troncs de les palmeres serveixen per escampar els fruits quan cauen de dalt de tot i així, també expandeixen les espores. A banda, també serveixen de reserves d'aigua.

El bot ens recull i ens porta altre cop a l'altra banda del riu. Fem un altre tomb i a les 11 del matí arribem al lodge. Fullejo els llibres que té el Darwin, tot de guies d'ocells, arbres i assajos sobre l'ecologia de la selva. Es fan les 12.30 i dinem: hamburguesa de vedella amb verdures i verduretes bullides. Aprofitem abans per fer una mica de migdiadai a les 14.15 comença a ploure, només fa quatre gotes. A les 14.30 tornem a sortir en bot. Travessem el riu i caminem pel bosc. Aquesa part sembla més "ordenada", més neta, però és igual d'espectacular. Costa treure la vista del terra per no caure, hi ha troncs, arrels, lianes... I entre pas i pas, aixequem la vista i veiem una família de monos: capuchinos i lanudos (wholy monkey), uns amb la cara envoltada de pèl blanc i els altres, amb molt de pèl. Els anem seguint d'arbre en arbre, mirant què fan. Una femella porta el mono a l'esquena i per passar d'un arbre a un altre, ella s'estén per fer-li de pont. Caminem un parell d'hores, llavors torna a baixar el sol i ens dóna una altra llum ben bonica.

Tornem al lodge cap a les 5 de la tarda i sopem a les 6.30, cada dia més aviat. La selva no dóna per fer coses per lliure, és poc recomanable sortir pel teu compte, a banda que no hi ha camins i si n'hi ha, duren quatre dies fins que la vegetació els torna a tapar. Sempre cal portar el "machete".

Avui hi ha una altra parella de biòlegs que passen uns dies a la zona per estudiar els ocells. Demà marxem nosaltres i ells es queden per continuar el viatge amb la resta. Per sopar mengem crema d'api i pollastre amb arròs. Com que un dels alemanys fa l'aniversari, el cuiner li ha preparat un pastís de xocolata. Realment, el millor del sopar d'avui! A les 8 anem a dormir, a veure si avui tindrem més bona nit!

Lodge Pantiacolla - Selva / Riu Manu

2008-07-06T01:27:00.000-07:00

Més que humitat... i menys comoditats

Selva de Manu: zona reservada del riu Manu

2008-07-06T00:49:00.000-07:00

Riu Manu emboirat al matí - Aus - Caiman - Jaguar mig camuflat - El Sergi i el bot - Tortugues enamorades - Au - Catamarà al Cocha Salvador - Bosc secundari del Cocha Salvador - Tortugues en fila - Arrels de ficus - Tronc amb espines per moure's - Ficus enorme - Menjador del logde

Bon dia! Són les 5! Hem passat una nit mig mig... Una mica de fresca, molta humitat i sorolls per tot arreu. El Sergi té mal de panxa, però el Sr. WC li ha fet una cura de salut i ara està fresc com una rosa. Esmorzem remenat d'ou (molt adient després d'un mal de panxa...) i salsitxa. I tornem al bot! Aquest cop veiem caimans blancs, un caiman negre, tortugues molt gracioses i mil ocells més. Anem parant per fer les fotos i observar-los amb deteniment. La sortida del sol ens permet prendre unes fotos increïbles.

A mig matí mengem fruita i galetes. Si alguna cosa no ens falta és menjar! Tot el dia al bot sense moure'ns i ens inflem a menjar. Agafem la Boca Manu és a dir, la desembocadura del riu Manu per pujar-lo poc a poc. Deixem enrere el Madre de Dios, més nerviós i molt més marró pels sediments que arrossega. Cap a la una del migdia arribem al lodge, que és força senzill. Són plataformes alçades amb parets de mosquitera i un menjador-cuina comunitari. Ara ja estem en plena selva, a la zona reservada de Manu. Aquí ja no hi trobarem poblats, sinó animals i prou. Tot i això, en aquesta part també hi ha alguna comunitat indígena, però segur que està ben amagada.

Dinem pasta amb verdura i tenim una hora per fer migdiada i caminar una mica. Ens endinsem a la selva. Tot està molt humit, fa molta calor i suem sense fer res. Hi trobem motls ficus amb arrels externes, també plantes que creixen de dalt cap baix, lianes, mil plantes tropicals... Un estudi va permetre veure que en deu anys, algunes plantes no havien pogut créixer per falta de llum. Les fulles i els arbres espessos impedeixen que els rajos penetrin fins a l'interior. Però quan algun arbre cau, les lianes fan que s'endugui aquell arbre i altres del voltant. Llavors és l'oportunitat esperada dels petits, que tiren amunt buscant la llum. No hi ha arbres de més de 200 anys, però amb l'aigua que arriben a tenir són enormes! Semblen mil·lenaris, però és que han crescut molt en un temps relativament curt.

Fem cap al mirador del Cocha (llac) Salvador. Allà agafem un petit catamarà de fusta per passar un parell d'hores tombant tranquil·lament pel llac. El cuiner també remarà el catamarà. Amb l'estona, vam veure ocells, monos, tortugues i molts, molts caimans. Es va fer de nit. Realment, per venir aqui cal portar un bon objectiu, almenys un 300 mm i uns bons binocles. No anem prou preparats.

La família noruega continua tan seriosa com sempre, són molt freds fins i tot entre ells. I els alemanys tampoc parlen massa. Venir al Perú, on es parla el castellà i trobar-nos amb la barrera de l'anglès és força paradoxals. Convivim una mica com a estranys no només pel caràcter, sinó també per la barrera idiomàtica.

Tornem de nit amb els els frontals. Pel camí trobem petjades de jaguar i una aranya d'un pam! Amb l'ombra del jaguar darrere les cabanes, arribem al lodge i en 10 minuts ja tenim el sopar a taula. Avui toca sopa de verdures amb semolina i bistec amb tomàquet, ceba i papa bullida. A mi em fan una torta de soja. El Leoncio, el cuiner, sap que la carn vermella és molt forta i li he demanat que em faci una alternativa si pot ser.

Avui no ens hem dutxat... l'humitat fa que tots plegats fem una olor de tigre força forta. Amb la calor que fa, la suor està assegurada. A més, portem màniga llarga i pantalons llargs perquè els mosquits no ens piquin. Amb l'olor de podrit al nas, a les 8 ja anem a dormir.

Yine Logde: selva de Manu, ribera del Madre de Dios

2008-07-05T11:44:00.000-07:00

Humitat, molta humitat, però comfortable

Selva de Manu: baixant pel Madre de Dios o Amaru Mayo

2008-07-05T11:01:00.000-07:00

Plantació de coca - El bot - Bosc secundari a la selva - Un bot - Nens a la ribera del Madre de Dios - Aus - Humitat del riu - Nens passant l'estona, com tots - Posta de sol

Un altre dia... que ens llevem ben aviat, avui a les 5.15. Hem dormit força bé tot i la humitat i la fresqueta. Fa peresa sortir del llit... No ens han picats els mosquits i els ratolins no s'han menjat els dolços que portem. Tota una triomfada!

Esmorzem cereals amb trossos de fruita i iogurt, pa i melmelada, cafè, llet... de tot! Esperem que ens duri fins el final aquesta abundància! Com que ja tenim les motxilles fetes, anem tirant a peu per la pista mentre els cuiners acaben de carregar tota la intendència al bus. Ben d'hora al matí i ben tard al vespre són els millors moments per veure ocells, així que aprofitem mentre no ve el bus-carraca.

Ara tenim tres hores per endavant. Parem a Pilcopata a comprar pa i fruita. No perdem el temps i baixem a estirar les cames abans que ens convertim en un quatre abonyegat. Una estona després tornem a parar en un dels petits poblats de la zona cultural. Ens ensenyen cultius legals de coca, tot i que la selva està plagada de plantacions il·legals que la policia intenta detectar des de l'aire per després, fer tractes amb els traficants... Hi ha força corrupció. La planta de la coca és un arbust que creix fàcilment en aquestes condicions selvàtiques. Per assecar-la, la deixen al sol fins que queda ben seca però sense que perdi les propietats. Ara es pot aprofitar per fer infusions o mastegar-la per fer pichus a la boca (boles de coca, que a la boca fan forma de muntanyeta és a dir, de pichu). Per fer-ne la droga en pols, la remullen en grans quantitats i després la couen molt lentament, recullen el vapor i quan es solidifica, en treuen el polsim. De 300 kg de fulla seca en treuen 1 kg de pols.

Arribem a Atalaya, on hi ha una mena de "port" amb els bots que baixen pel riu Madre de Dios. L'agència té una mena de local amb botes d'aigua -resulta que potser hem de baixar del bot per empènyer-lo als llocs on el riu és poc profund-, estem en època seca i el riu té menys cabal.

Aquí el grup del bus es parteix. Cadascú va en un bot d'unes deu persones i va amb un guia i els cuiners per cadascú. El bot és força llarg i al darrere hi ha tot el menjar i la resta d'intendència. Tot i el caos aparent a l'hora de carregar-ho tot amb presses, sembla que no s'hagin deixat res. El bot té força balançada, ens hem de mantenir quietets per no tombar-nos.

Cinc minuts després d'iniciar el viatge pel riu ja hem de baixar a empènyer-lo, les pedres arrodonides toquen la part més baixa del bot, sort que tenen cura del motor, sinó ja ens veig remant tot el viatge! Els hem posat a la primera fila, ens toca l'aire de ple... i ens queden sis hores de camí fins al Yine Lodge. Pel camí parem a posar gasolina, tot molt rudimentari.

De seguida deixem el cerro Pantiacolla i des d'aleshores ja no veurem més muntanyes. Ara canviem el paisatge pel riu, les pedres i la vegetació de bosc primari i secundari, a banda dels troncs arrossegats pel cabal del riu.

Portem retard perquè el bus ha arribat tard, així que dinem al bot: amanida de verdures amb pollastre i moniato. Molt bo!

Veiem moltes i diverses aus i moltes pedres també que toquen el fons del bot. El riu arriba a tenir mig quilòmetre d'amplada, però ara és època seca i baixa força menys, per això trobem tanta pedra i tants troncs. Tornem a posar gasolina i fem cap a una poblet de gent tranquil·la on fabriquen molts bots. La fusta la treuen dels troncs del riu. Veiem nens jugant i banyant-se a les vores del riu. Aquest poble està ple de gespa, casetes de fusta aixecades a mig metre de terra. El Darwin, el guia, ens diu que havien fet les festes fa uns dies.

De seguida veiem la posta de sol i arribem al lodge. Descarreguem i ens instal·lem per passar-hi la nit. Tornem a trobar mosquiteres i aquí també tenim llençols i mantes, tot i que una mica humits. Ens aniran bé igualment, perquè el Sergi s'ha deixat el sac de dormir al bus... Aquí hi ha més humitat, estem a menys alçada, i també trobem més mosquits. Decidim dutxar-nos, tot i l'aigua freda! Després fem una Cuzqueña amb Lays minades per les formigues... Al final la família noruega ens deixen picar de les seves. La noia alemanya té mal de panxa, així que no soparà. Són dos quarts de vuit i mengem una cremeta de verdures i de segon, carn amb salsa de tomaca i ceba. De postre, gelatina de chicha morada (moresc morat).

Posada San Pedro - Bosque Nublado, selva de Manu

2008-07-04T08:52:00.001-07:00

Únic dia d'aigua calenta a la selva en un logde molt bucòlic

Selva de Manu: entrada per la zona cultural i Bosque Nublado

2008-07-04T08:52:00.000-07:00

Banderes de Cuzco i Perú a Paucartambo - Nens desfilant en el Día del Maestro - Orquídia /Sabatetes de la Mare de Déu - Mono caputxí - Gallito de las rocas - Cascada a la pista del Bosque Nublado

Riiiiiiing! Són dos quarts de cinc... Tenim les motxilles gairebé fetes. En deixem una a l'hotel perquè tornarem en principi, el dia 8. L'altra la portem ben carregada per passar aquests propers cinc dies a la selva. Esmorzem a l'hotel el que ahir vam comprar i a les 5.15 ens recull el minibus per anar a l'agència. Allà canviem de bus, marxarem una vintena de persones. Hi ha dues famílies de 5, 2 parelles i dos nois més, a banda del guia i els cuiners. Un dels guies és nascut a la selva, està fascinat pels ocells i deu tenir uns 30 anys. L'altra és una senyora holandesa d'uns 60 anys i enamorada de la selva des de fa 14 anys. Hi viu i en viu.

El bus està força destartalat, fa fred i entra aire per tot arreu... Parem a Tipón, molt a prop de Cuzco, on fan un pa molt bo. Cadascú el fa amb una recepta pròpia i les famílies s'espavilen per fer el millor pa! Seguim i fem cap una pista que ens porta a la zona cultural de Manu. Aquesta àrea no està restringida. Parem a un poble, la gent és més que tranquil·la! A Paucartambo parem a esmorzar. Aquests dies preparen les festes de la Virgen del Carmen, hi ha molta devoció i munten unes festes que fan tremolar, ve gent de tot arreu! Avui però, celebren el Día del Maestro, trobem tots els nens en plan desfilada militar a la plaça del poble.

Arribem als 3.530 i tornem a baixar per la pista per entrar al Bosque Nublado. La temperatura ja és més fresqueta. Veiem el canvi de vegetació. Parem a mig camí per dinar. El cuiner i l'ajudant viatgen amb nosaltres, com que parlen espanyol, ens hi entenem bé. La resta van xerrant en anglès, tot i que tampoc parlen massa... Ens donen una bossa de paper, tipus super dels EUA, amb un entrepà de pernil formatge, un tros de pollastre fregit (una mica difícil de menjar), un ou dur i tres xocolatines. En definitiva, l'ou i la cuixa de pollastre, poc adients per un pícnic. Sort que per postres hi ha fruita de tota mena!

Caminem una estona per fer baixar el dinar i per estirar les cames. Veiem diversos monos, però de lluny, a l'altra banda del barranc. Diu que són els més grans de la zona. Pugem de nou al bus i fem el tram de pista més dolent, ple de clots i sots i és clar, la conducció és a tota pastilla.

Una estona més tard tornem a fer una parada de rigor. Aquest cop veiem molts ocells i un altre grup de monos més atrevit. La gent de l'excursió està fascinada per les flors, els ocells... n'hi ha que porten unes guies increïbles i se saben els noms de les espècies en llatí... Caram, el Sergi i jo gaudim tan com podem, però ens sorprenem del preparats que venen. Al cap d'una estona s'animen i comencen a treure binocles, càmeres... espectaculars. Quan algú veu un ocell, tots estem pendents per veure'l i amb silenci ens hi acostem. Llavors hi ha una mena de disputa per veure qui és el primer que en diu el nom. Després el guia el busca al llibre i ens el comenta.

L'ambient és molt afable i les famílies comparteixen la convivència entre tots. Estem molt bé, tot i la dificultat de l'idioma. Aquesta zona té més de 2 milions d'hectàrees i és reserva de la biosfera. Només 8 agències estan autoritzades a entrar-hi, però la major part és només permesa a científics i als indígenes que hi viuen.

Arribem a un petit mirador enboscat per beure el gallito de roca, un ocell vermell (el mascle) molt vistós. Una estona després fem cap a l'allotjament. Són unes 6 o 8 cabanes de fusta i una de molt gran, tipus carpa, que serveix de menjador-cuina. Hi ha uns lavabos i també aigua calenta! Tot però, al mig de la selva. La temperatura és força bona i estem rodejats d'arbres i muntanyes. Demà anirem baixant fins al riu. Avui comencem a notar la humitat selvàtica...

Sopem sopeta de fideus amb verdures, peix a la planxa i arròs amb una mica d'amanida. I pa! Els guies ens expliquen el planning de demà. Avui hem passat molta estona al bus i s'ha fet una mica pesat, però en endinsar-nos a la pre-selva, hem començat a veure molts ocells i flors de tota mena, la majoria es venen com a plantes d'interior a casa nostra.

La Tina i el Rivelino són els guies. Ens insisteixen en demanar el que necessitem o ens faci falta, volen que ens sentim còmodes. De moment, tenim un ambient molt bo amb tots els que viatgem. Bona nit!

Cuzco, by Sergi

2008-07-03T08:40:00.000-07:00

Exterior del Coricancha - Fonaments inques a l'església de Santo Domingo - Claustre de Santo Domingo - Carreró a Cuzco

Avui toca llevar-nos més tard, a les 8 del matí. Baixem al menjador de la pensió per esmozar i sortim a conectar-nos a internet. Allà mirem alguna ruta per quan srotim de la selva, així ja tindrem alguna idea del que podem fer a la zona de Huaraz, al nord de Lima. Ens trobem de nou a l'Enric i la Nuri, xerrem una estona i anem a visitar el Coricancha, on hi ha un museu força interessant amb eines, vestits, ceràmica impressionant, objectes cerimonials... És simple i senzill, però interessant. En sortir trobem l'església de Santo Domingo, construïda sobre el mateix temple inca del Coricancha, que havia estat un indret de cerimònies adornat amb plaques d'or i pedra. És clar, de nou topem amb la petjada espanyola, que no només va destrossar la zona, sinó que també la va "saquejar". L'entrada ens costa S/5 per barret amb carnet d'estudiant.

D'allà ens endisem a un carreró que dóna a la plaça d'Armes per anar a un local on fan uns sucs deliciosos, el dia anterior hi vam anar i eren boníssims! Avui però ja no són tan deliciosos. La Judit es troba una sorpresa dins d'un pot de maionesa, d'on raja un líquid no identificat... Total, que en demana un altre i no arriba mai més. I quan arriba, està replet d'aguacate, i l'havia demanat sense. Aquí mengen la palta, com ells l'anomenen, a tot arreu... En definitiva, que finament li diu que després de tant esperar, encara li porten el que no ha demanat. I el suc a més, està ple d'aigua i no té gust... Quin desastre! Paguem el que hem consumit i anem a un altre lloc a menjar. Com que jo ja he menjat un parell d'hamburgueses, aprofito per fer un brownie mentre la Judit fa un sandwich molt bo.

Fem una mica de temps abans d'anar a l'agència Pantiacolla i aprofitem per trucar a casa i al cosí, l'Aleix. Tornem a l'agència, paguem el viatge i acordem lloc i hora per marxar. De camí a la pensió comprem l'esmorzar del dia següent ja que la cuina de la pensió encara no estarà oberta a l'hora que marxem.

Deixem part de l'equipatge a l'hotel i anem a sopar amb l'expedició catalana: l'Enric, la Nuri, el Sergi, la Laia, el Germán i la Bet. Anem primer a fer un beure i després, a fer una pizza en una pizzeria peruana força peculiar. Molta teca i molta coca-cola. Ens acomiadem, segurament ja no ens tornarem a trobar. Cadascú segueix una ruta diferent ara i naltres ens "aïllem" a la selva durant uns dies. Bona nit!

Ollantaytambo, Moray, Salinas, Chinchero

2008-07-02T02:05:00.000-07:00

Plaça Manco Capac d'Aguas Calientes - A l'estació d'Ollantaytambo - Moray - Rucs a Maras - Salinas de Maras - Bus ple, molt ple - Església colonial de Chinchero - Terrasses - Amb l'Enric i la Nuri

Agafem el tren a les 5.38 del matí, a les 5 però, ja hem de ser a l'estació de Peru Rail. Tenim una mica de son. El viatge en tren se'ns fa molt pesat i fa força fresca. Anem veient restes arqueològiques al costat de les vies. Ens fem a la idea dels tresors que arriben a tenir a la zona, molts d'ells fora de protecció, ja que hi ha moltes runes i no totes poden restaurar-se. Potser algun buscador trobarà finalment la ciutat perduda amb el gran tresor...

És ben matí i els nens creuen les vies com aquell que passa el pas zebra per anar a l'escola. Arribem finalment a Ollantaytambo on en teoria, ens ha d'esperar algun bus per portar-nos fins a Urubamba. Així ho vam acordar a Cuzco... però no es presenta ningú conegut ni hi veiem cap cartell amb els nostres noms. En part però, ja ens està bé, així farem la nostra.

Fem cap a la plaça i esmorzem tranquil·lament al bar d'una australiana que dedica els beneficis del local a projectes per la gent sense recursos de la zona. Provo el panqueque, una mena de pasta entre salada i dolça molt gruixuda, tipus crepe, acompanyada de plàtan i una mel molt líquida. Ens creuem amb els "japos" del Titicaca.

Preguntem per la plaça per anar a Urubamba, volem visitar les restes de Moray i les Salines. Els taxis són caríssims! Anem amb una combi fins a Urubamba (S/1) on hi pugen fins a 25 pax, increïble! Des d'allà agafem un bus fins al ramal (0.50/S). Parlem amb un taxista que està parat allà perquè ens porti al Moray i Salinas. S'aprofiten de fer un servei que no cobreix cap bus ni combi regular i paguem 50/S per anar-hi. Li expliquem al taxista, el Carlos, que Catalunya i Espanya són diferents i que el sentiment d'expoli és totalment comprensible. Se sent bé parlant-ne i ens acaba fent de taxista i de guia.

Maras és el poble al que pertanyen Moray i les Salines. A Moray hi trobem unes terrasses circulars enormes i profundes, diu que els inques ho feien servir com a "estudi" de les llavors per seleccionar les millors i guardar-les en uns graners de més amunt (zona que s'està restaurant). Seguim per camí de terra, veiem rucs carregats de blat de moro, ens ofeguem amb la pols que passa per les juntures de les portes del taxi. Arribem a Salinas, tenim una vista al fons de les bassetes que formen el conjunt. Són dels agricultors i amb l'aigua salada i calenta que baixa de no se sap on, es canalitza i van omplint les basses. L'estanquen perquè s'evapori i fan capes per extreure la sal, que és molt apreciada i s'exporta sobretot a la China i al mercat interior del país.

Aquí ens trobem al Nuri i l'Enric (TGN i Valls) i quedem al ramal per agafar el bus a Chinchero. Carreguem motxilles al bus regular i anem vigilant el portaequipatges, aquí el bus para molt sovint i la gent carrega i descarrega! Anem drets, el bus està ple com un ou. Arribem al poble. Chinchero té una església colonial força bonica, construïda sobre la base d'un temple inca. Veiem diverses terrasses per conrear. Finalment agafem un bus cap a Cuzco, l'Enric no es troba massa bé. Paguem S/2 per mitja horeta de trajecte. Arribem i deixem les coses al mateix hotel. No ens tornen a donar matrimonial... no tenen remei! Deixem roba per rentar i anem a dinar amb la Nuri.

A la tarda anem a conèixer els de l'agència de la selva: Pantiacolla, perquè ens faci el briefing. La noia és anglesa, però parla castellà. Es veu molt formal i esperem que no sigui massa tipus safari. Hi estarem 5 dies, tot inclòs. Paguem... (redoble): 650 euros per cap! La zona reservada de Manu té accés difícil i sobretot, restringit, no és com Puerto Maldonado.

Anem al centre de dansa, a l'Avenida del Sol, a veure danses de la zona. Noies amb faldilles curtes i nois que fan de llama, ocell i alpaca. Preguntem preus pel vol Cuzco - Lima pel dia que tornem de la selva. No volem perdre dies perquè voldríem aprofitar per anar a Huaraz. Però si el temps a la selva no és bo, en retrassarem i perdrem el bitllet de vol... Els preus es mouen sobre els 125 euros. Ens podem arriscar a comprar-lo el dia abans, així ens assegurem el bitllet, però segurament ens costarà més car. A més, el dia 9 hi ha vaga general i potser no podem arribar bé a l'aeroport... quin enrenou!

Cuzco és molt bonic com a ciutat, però ens continua atabalant, hi ha molta gent demanant i entabalant-te. Tothom vol vendre i encolomar-te qualsevol excursió... Sopem molt bé a "Sabor de casa" i anem a dormir aviat, estem una imca cansats.

Hem de decidir si ens prenem les pastilles per la malària... a l'agència ens han dit que no calia, que el risc és molt baix. Ho consultarem amb el coixí.

El gran dia: Machu Picchu

2008-07-01T01:25:00.000-07:00

Machu Picchu:
vista general des del poblat amb el Huayna Picchu al fons, caseta del guarda, terrasses, pedra sagrada, habitatge, plaça central, carrer, pujada al Machu Picchu, vista dels "nevados", vista des del punt més alt 3.050m.

A les 4.45 ens desperten. Ja ho tenim tot a punt, només ens vestim i esmorzem una mica, com sempre, melmelada, pa, jugo i cafè. Anem tot seguit a la Plaza Manco Capac, on hem quedat amb la guia per agafar el bus a Machu Picchu. Allà hi trobem diversos guies que canten els noms de cada grup. Ben aviat comencen a arribar autobusos sospitosament "Ecológicos" que valen 7$ per trajecte. En principi no hi ha problema per pujar-hi, surten cada 2 minuts i n'hi ha molts. El bitllet es pot comprar allà mateix.

Al bus hi trobem anglesos, catalans, francesos... una mica de tot. Encara és fosc. A mesura que pugem les corbes, deixem enrera el poble d'Aguas Calientes. La carretera serpenteja durant mitja horeta, és pista asfaltada. Veiem el Huayna Picchu quan ens anem acostant a l'entrada. Un cop a dalt, seguim la guia. Ens deixem endur per l'encant del lloc, ens quedem meravellats. Però ens sobra la gent i els guies... trenca tota la màgia del lloc. Quina llàstima!

Fem la visita en castellà. La guia té una passió aparent pel que explica, però és un pur discurs memoritzat, no té més mèrit. Sent recel pels espanyols i de fet, se sent orgullosa de dir que Machu Picchu és una de les set meravelles gràcies a que els spanish no hi van arribar.

En dues hores arribem al temple sagrat i acaba la visita. Amb tanta gent, ha estat estressant i estem una mica neguitosos. Tot seguit fem cua per anar al punt de control per entrar al camí cap al Huayna Picchu. Avui han repartit els 400 tiquets d'aforament màxim en només una hora i mitja. No hi podem pujar. No ens hi pensem massa i ens allunyem de la gent caminant cap a l'Intipunku,des d'on sortia el sol durant el solstici i el raig s'encarava a la finestra del Templo del Sol.

Seguim el mateix camí de retorn buscant el trencant per pujar al Machu Picchu, la muntanya. Significa muntanya vella, en oposició a la muntanya jove que és el Huayna Picchu. A banda però, el nom Machu Picchu també serveix per identificar el poblat que allà hi havia instal·lat. Alguns diuen que era una comunitat de "monges" escollides que no sobrepassava els 400 membres, tot i que hi ha moltes teories. El que sí és clar és que era una lloc Sagrat. Seguim amunt el camí a la muntanya. És una mica dur perquè la pendent és pronunciada, però en 1 hora i 15 minuts som a dalt. Ens alcem fins als 3.050m. i tenim una vista magnífica del Machu Picchu i també dels pics dels Andes, nevats i contornejant la vall. Veiem a l'altra banda, la del riu, bosc selvàtic, humit, amb molses de tots colors i flors complicades i precioses. Fa força calor i arribem a dalt a les 12 del migdia. Trobem un petit grup d'anglesos, però s'hi està tranquil. Pel camí ens hem trobat a un noi brasiler que es cansa de repetir "cuantos escalones". La gent d'allà diu que pujar al MP és millor que anar al HP, no nomes per la quantitat de gent que puja al Huayna, sinó perquè la vista del MP és preciosa!

Baixem ràpid després de fer un mos a dalt: entrepans difícils d'empassar (pa de motlle sec, formatge mig fos i tonyina). A més, se'ns acaba l'aigua... En arribar a baix anem al Pont Inca, ens han dit que és a prop. Hi arribem en 10 minuts, és molt planer. El pont no es veu, però sí que s'aprecien les traces del seu recorregut. Era "elevadizo" i passava pel mig de la muntanya, un espadat de pedra totalment vertical.

Anem ràpidament a buscar aigua (S/10!). Ens saludem amb la parella de Vilafranca, que ens la retrobem al bar del recinte. Ara són les 15.00, baixem pel camí fins a Aguas Calientes i fem via perquè són escaletes que creuen el camí a dels busos a través. El tros de camí entre el riu i el poble es fa llarg, estem cansadets... Al final de les escales trobem un indicador per anar al museu de Machu Picchu, però ja no hi anem. La guia diu que és interessant. Anem mirant el riu, té pedres enormes gastades per la força de la corrent de l'Urubamba. Ens firem un parell de pantalons de cotó i anem a fer una dutxa, que bé!

Sortim a fer un tomb per Aguas Calientes i ens trobem el grup de catalans! Quedem per sopar, però abans passem pel Mercat del costat de l'estació de Perú Rail. Després de molt regatejar em quedo un anell. Anem a sopar de menú, la colla de catalans pugen demà al Machu Picchu. Estem molt bé xerrant i explicant com ens ha anat el dia. Anem a dormir a les 22.30.

Esperàvem aquest dia amb nervis, ha estat molt bé! La gent del matí ens ha atabalat, però ens hem recuperat caminant i aprofitant el dia al màxim. Si ho tornéssim a fer, caminaríem al Huayna Picchu o al Machu Picchu (és més difícil i llarg aquest segon) i després "llogaríem" un guia particular, segur que té més qualitat, més atenció i sobretot, ja no hi trobaríem la gent de la primera hora.

Pensió a Aguas Calientes

2008-06-30T05:17:00.000-07:00

Senzill, net i amb fauna, què més es pot demanar? Ah sí, un karaoke a sota...
-aranyetes, mosquits, mosques, papallones i insectes diversos-

Valle Sagrado, de Pisac a Ollantaytambo

2008-06-30T04:44:00.000-07:00

Marges i temple de Pisac - Perfil d'inca carregat a l'esquena esculpit a la pedra -
Pedrusco tremendo a Ollantaytambo (encara n'hi ha de més grans...)

Dia intens. Ens llevem a les 6.40. Hem dormit tota la nit sencera, estàvem cansadíssims! Fem la motxilla i baixem a esmorzar. L'Obdulia, la noia de l'agència, ens porta els bitllets pel Machu Picchu i els del tren, que vam comprar ahir. Li regategem els esmorzars per la pensió d'Aguas Calientes. Ens ve a buscar un bus d'unes 20 persones... no ens ve de gust, però ara ja hi som! Pugen dos catalans més de Vilafranca i coneixen la família! Casualitats.

El guia ens sorprèn, té força criteri i és molt crític amb la situació del seu país. Ens explica que els eucaliptus paren el fort vent que bufa, però que a més serveix per assecar el subsòl, que tants problemes donava a la ciutat. Ara però, en temps de sequera, els eucaliptus es veuen també l'aigua necessària per aquest país.

De camí a Pisac ens parem a un mercat d'aquells que atabalen tant: amigo compre, pregunte!, on els WC valen S/1 i els autòctons es vesteixen com a tal per cobrar en fer-los una foto. Tornem al bus, parem a un mirador i seguim a Pisac, on hi ha un mercat força bonic. Els dissabtes és un punt interessant per visitar.

Caminem 20 minuts fins a les runes de Pisac. És un temple situat en una petita muntanya, hi ha construccions en honor al sol, la lluna, les estrelles, el llamp... tot un centre astronòmic dels inques. Hi trobem moltes persones buscant energia amb pedres semiprecioses i fent meditació... Els temples estan destruits per gràcia dels espanyolets.

Hi veiem marges i terrasses per conrear que són perfectes! Escaletes per pujar-los i baixar-los i simetria per tot arreu.

Tornem al bus i seguim a Urubamba, on dinem de buffet amb la parella de catalans. Seguim en bus cap a Ollantaytambo, un poble amb aigua, molta aigua i envoltat de muntanyes i vegetació. Té un encant especial i encara s'hi poden vere autèntics carrers de l'època inca. I les runes: impressionants! Tot és megalític, immens. Les terrasses no eren per conrear, sinó per plantar-hi flors que el decoressin. La pedra la portaven de 17 km enllà, inexplicable... Hi ha graners elevats perquè no es facin malbé i el gra el ventili i per primer cop coneixem el treball dels inques per formar cares i figueres a la roca, a pic i pala. Des de lluny es poden apreciar aquestes figues esculpides a la pedra. Tot té un sentit, tot està pensat... Vivien a remor de la natura i tots els seus elements.

Ens quedem a Ollantaytambo per agafar més tard un tren cap a Aguas Calientes. El bus amb guia continua fins a Chinchero, però nosaltres ja no hi anem. Ha estat un bon itinerari. Carregats amb les motxilles tobme una mica veient cotxes vells, mototaxis, ambulàncies donant pas als camions de gasoli... Fem una cerveseta abans de marxar i agafem el tren de Peru Rail, de tipus borreguero, fins a Aguas Calientes. Allà ens hi espera un mosso de l'hotel.

L'habitació és molt correcta, ens dutxem i sortim a fer un mos. Sopem mooooolt bé! S/15 per cap. A les 22.30 la guia per anar a Machu Picchu ja és a la pensió. Ens presentem i ens recomana pujar en bus i després caminar tot el dia per la zona de MP i si volem, baixar a peu. Si pugem per les escales no veurem res perquè serà molt aviat i a més, arribarem a dalt cansats. Li fem cas, esperem encertar-la!

Anem a dormir amb els nervis de pujar al Machu Picchu... fa dies que ho esperem!

Hotel Inka Andina - Cuzco

2008-06-29T09:12:00.000-07:00

Força bé i més econòmic que altres menys formals

-fan el que volen amb els preus-

Cuzco, sempre es pot fer pel teu compte

2008-06-29T08:29:00.000-07:00

Tambomachay - Detall de Puca Pucara - Plaça al temple de Qenqo - La cara que fas si després de tanta pedra no hi poses imaginació - Sacsayuamán, impressionant - Baixada de Cuzco - Pl. Armes

Dormim al bus. Hi fa fred i fa soroll per tot arreu. Para a molts llocs i puja i baixa gent, sort que tenim les motxilles al costat del seient. Ens havien dit que era còmode... però res més lluny de la realitat... A les 4 del matí fem cap a Cuzco. En teoria, ens venen a recollir en taxi per anar a un alberg... però no ve ningú. Tot estava emparaulat, però res més. Aquí comença el dilema: ve una senyora per oferir-nos habitació per S/50, acabem acceptant perquè no ens cobren la "nit" d'avui i podrem fer una dormideta.

Ens explica que ella pot oferir-nos serveis de tren i tot plegat pel Machu Picchu. Estem cansats, són les 5 i de fet, estem una mica capficats perquè no hem pogut comprar el bitllet de tren a Aguas Calientes... A més, d'aquí a un parell de dies hi ha vaga contra el monopoli de Peru Rail. Al final decidim tancar-ho amb ella, però no ens agrada el plan d'anar amb guia des de Pisco fins a Urubamba. Inclou l'entrada al Machu Picchu, tren, 2 nits a Aguas i tour pel Valle Sagrado. El preu no és desorbitat, però volíem fer-ho pel nostre compte. Com que hem d'anar a la selva i això sí que ja està pactat, no podem "perdre" un dia per no tenir tren... Total, que ens lleva a les 6.30 per anar a fer cua pels bitllets de tren. En aquell moment veiem que ho haguéssim pogut fer pel nostre compte. Al tren encara hi ha places, no hi ha cua i la zona està preparada pel turisme massiu. No cal pensar-hi més, ara ja està fet.

Anem a l'oficina d'informació a comprar el Boleto per visitar l'entorn de Cuzco. A les 9 del matí agafem el bus massificat de peruans fins a Tambomachay. Hi ha famílies que passen el dia per la zona. Fem caminant totes les runes inques fins a Cuzco. A Tambomachay hi trobem una canalització d'aigua feta temple. Trobem a faltar panells amb informació, la Lonely no és suficient. Caminem fins a Puca Pucara, un antic refugi de caça on s'aprecient antigues estances. Caminem una bona estona per camí fins al templo de la Luna, a mig camí de Qenqo. El temple ens costa "entendre'l" i fins i tot dubtem d'on som... Jo començo a estar cansada, hem dormit poc i fa hores que caminem. Seguim fins a Qenqo, un temple de sacrificis amb galeries treballades a la roca. Hi trobem seients tipus amfiteatre, altars, trones... impressionant! Seguim i en 5 minuts fem cap a Sacsayuamán. Abans anem al Cristo Blanco (1945) on contemplem una bona vista de Cuzco. Baixem a les runes i hi donem un tomb. Com que és més proper a la ciutat i també és més turístic, aquí hi ha guies que ofereixen els serveis a l'entrada del temple. Això és impressionant. Fa pocs dies hi han celebrat l'Intyraimy, la festa del sol. Les pedres són enormes, imporessionants. Era temple i fortalesa militar on la roca més gran fa 300 tones... i la van portar d'una cantera llunyana!!! I no coneixien la roda ni els animals de càrrega... no m'extranya que creguin amb éssers d'un altre món... Els temples sagrats estan construïs pedra sobre pedra, sense cap massa per unir les pedres. Es veu la construcció perfecta amb les pedres encaixades de manera mil·limètrica. Fins i tot la col·locació de les pedres dibuixa ocells, serps i pumes... Llàstima que els espanyols van fer estralls...

Baixem pel camí fins a Cuzco, són 10 minuts de baixada. A cada punt ens han segellat el Boleto, sinó no es pot entrar a visitar les runes. Inspirats, a Cuzco trobem un mercadet de llibres i en comprem un sobre els inques. Anem a la pl. d'Armes i trobem tots els bars centrats en la final Espanya-Alemanya. Guanya Spain... La gent s'extranya quan els diem que tant en fa la selecció. Nosaltres fem una Cuzqueña i unes papas fritas, la tapa oficial del nostre viatge.

Tot el dia prlem que haguéssim pogut anar al Machu Picchu organitzant-ho nosaltres... quina llàstima! Hem dit mil vegades que no farem res més contractat i sempre ens enganxen en hores biaxes. Comprem menjar pel Machu Picchu i tornem a l'hotel. Ens enfadem perquè no ens canvien a matrimonial, tal i com havíem acordat. Què hi farem! Sortim a sopar, són les 7. Fem una cerveseta més i sopem molt bé de menú (S/9). Volíem anar a la Ciccolina, els catalans ens havien dit que s'hi menja molt bé, però era un pèl car. Anem a dormir, ens convé molt!

Puno - Sillustani i cap a Cuzco

2008-06-28T04:37:00.000-07:00

Paradetes al mercat de Puno - Taboule de quinua... boníssim! - Sillustani - Nens ballant a Sillustani - Nen pastor - Casa de fang al departament de Atuncolla

Ens llevem a les 7, però fem el ronso i baixem a esmorzar a les 8.30. Anem a comprar els bitllets de Perurail i el web no ens deixa... altre cop! Comencem a estar neguitosos, hi ha gent que ens diu que es doblen els preus a partir del dia 1 de juliol i que a més, com que és temporada alta, no trobarem lloc...

Mentre, quedem amb l'agnència i compre bitllets amb San Luís fins a Cuzco. Aquest cop confiem en la recomanació del tour operador i no viatjarem amb Cruz del Sur, que no fa aquest trajecte Puno-Cuzco, sinó que ho té "subcontractat" a una altra companyia. El seient--lit (se'n diu així perquè té un recolzacames) val S/30, força econòmic. També contractem la visita a Sillustani per les 2 del migdia (S/20).

Fem temps i anem a veure el mercat del dissabte. És un mercat ambulanbt immens prop de l'estació de trens. Carnisseries, peixateries, drogueries, espècies, pa, cereals, llegums, fruita, verdura... de tot! La gent de Puno sol fer-hi la compra setmanal, és per això que és un mercat molt concorregut.

Intentem esbrinar com conrear la quinua i l'oca (una mena de papa-pastanaga) i ens diuen que es posa directament la llavor a la terra. De fet, tenim diverses opinions i acabem una mica confosos... Comprem un quilo d'oca i un altre de quinua. Dinem amb una escapada al Mojsa, el restaurant tan bo on vam sopar ahir i altre cop, dinem moooolt bé! Sandwich i amanida de quinua, boníssim!!!

Anem a l'hotel i deixem les motxilles a punt a la consigna. Marxem amb minibus a Sillustani. Trobem dues parelles més de catalans, molt simpàtics! Són de Canet de Mar. El guia és poc formal i plasta i un cop més, ens penedim d'agafar una sortida organitzada... Un cop allà, veiem els sepulcres, que són impressionants i que marquen l'evolució ja que n'hi ha de diverses èpoques. Tot i portar guia, ens falta informació.

El viatge de tornada es fa una mica llarg. Parem a una casa típic de Sillustani, al districte d'Atuncolla. Le scases tenen creus a les teulades, símbol de la religió catòlica. I també un pneumàtic a l'entrada, diuen que espanta els mals esperits... Pregutem com conreen la quinua i sortim de dubtes: directament la llavor al terra, es planta al bon temps i tarda uns quatre mesos a recollir-se. Després s'asseca i... llesta!

Arrinbem a Puno, fem una Cuzqueña negra i papas fritas. Anem a la pensió i posem la roba de la bugaderia a la motxilla, xerrem una estona amb els treballadors, dos nois que reconeixen estar molt bé treballant-hi! A Perú hi ha molta vida i per tant, molta feina al carrer, però el clima és força dur.

El taxista ens recull i anem volant fins a l'estació, agafem el bus pels pèls! Són les 8 del vespre i en teoria, arribarem a les 4 de la matinada a Cuzco.

De Taquile a Puno: Titi pa mi, caca pa ti

2008-06-27T00:47:00.000-07:00

UROS //
Sortida del sol - Família de la Nicolasa i el Julián a casa seva

TAQUILE //
Conreus a Taquile - Dona portant garba - Nena a la plaça - Arc de la plaça -
Nena jugant al carrer - Arc a les escales

Toc de diana a dos quarts de 7 del matí. Hem dormit força bé, però amb una mica de fresqueta. Anem al lavabo, que és a fora, i ens vestim per esmorzar: mmmm! Tortas / creps casolanes amb melmelada de maduixa -aquí ens deixen el pot sencer!- i mate de muña, molt bona també!

Ens acomiadem de la família. El Julián i la Nicolasa tenen sis fills, només dos s'han quedat a Amantaní, la resta són a Puno, Juliaca, Arequipa... L'Isaac s'acomiada amb un sentiment d'anhel. Mentre arribem al petit port ell puja al turonet per veure'ns marxar, com si amb nosaltres marxessin també les seves esperances...

Ens espera una hora de viatge amb el bot fins a Taquile. Allà fem cap al port secundari -tipus amarrador i prou- i caminem una mitja horeta fins arribar a la plaça principal. Ens havíem dit que els tours ja no paraven a dormir a Taquile perquè era molt turístic, però només hem trobat algun restaurant i allotjament. Potser la diferència amb Amantaní és que aquí les famílies ja no acullen la gent. A tot arreu hi trobem arcs, que representen cada un una comunitat de l'illa.

El Sergi i jo donem un tomb fent fotos i a les 10.30 ens trobem al restaurant comunal, que el regenta cada setmana una família de l'illa. Allà ens retrobem amb el catalans. El Giovani ens explica que Taquile és l'illa on encara es conserva la vestimenta típica. Els homes teixeixes molt bé i tot té un codi: els colors del gorros, dels cinturons, de les faldilles... i també la manera de vestir-la.

Dinem sopa de quinua... boníssima! Pejerrey amb arròs i patates i mate de muña. Total, S/12 per cap. Al grup del bot hi portem dues parelles de japonesos americanitzats una mica freaks. Ells, que són uns matalots, mengen per dos. Elles, que són dues floretes, menges per mig. Mai falten els estiraments, ja sigui a la plaça, a la sorra, damunt del bot o a on faci falta. I sempre, sempre fan tard. Rieu-vos dels meus retards!

Tot just havent dinat (a les 12 del migdia ja hem acabat!) baixem les 540 escales fins a l'altra banda de l'illa, on hi ha el port principal. Ara ens queden 3 llargues hores fins a Puno. Se'ns fa etern.

Com que el llac Titicaca entra en territori bolivià, els peruans solen dir: Titi pà mí, Caca pà tí. La major part del llac però, pertany a Perú. És també aquí on hi trobem la frontera entre la parla quechua i aymara. A Puno fins i tot hi ha gent que els parla tots dos. El que sí que hem notat, és que l'accent és molt més tancat i ens costa més entendre'ls quan parlen en castellà.

A Puno ens tornem a instal·lar a l'hotel i marxem a connectar-nos a internet. Un dia més, no podem reservar els bitllets de tren de Perurail per anar de Cuzco a Aguas Calientes i passar la nit allà abans de fer el Machu Picchu. Ho tornarem a intentar. Fem un beure abans d'anar a sopar i busquem un lloc per menjar a gust. Fem cap al Mojsa, just a la plaça d'Armes. El Sergi demana una amanida de quinua que en diuen Taboule: és boníssima! Després ens partim un cebiche de truita molt bo. Fem una mica de vi bo i cap a dormir!

SORPRÈN

Se sent molta música espanyola, sobretot balades
Puno en si és lletjot, però el carrer principal (Jr. Lima) té locals interessants
By Sergi: els peruans estan cansats, els inques ja van fer la feina

Dormir en família - Amantaní

2008-06-26T04:49:00.000-07:00

Ca la Nicolasa ens obre les portes, habitació forrada de sacs a sostre i terra

Llac Titicaca, dels Uros a Amantaní

2008-06-26T04:04:00.000-07:00

UROS //
Barquetes pel llac - Illa dels Uros - Urenys - Totora

AMANTANÍ //
Vista des de l'illa d'Amantaní - Totxanes de fang - Garbes - El nostre WC - Comunitat catalana - Posta de sol des de Pachamama i Pachatata - El Sergi ballant amb la Nicolasa

Ens llevem a les 6.30, hem dormit força bé, però jo tinc la panxa malament... Esmorzem tots els catalans de la pensió junt. Per no perdre la costum: panets, melmelada en petites dosis, mantega, jugo i cafè, que aquí és concentrat.

El taxi-furgoneta va menys atapeït que les combis i ens porta al port. Som 22 persones al bote xungo que ens portarà a fer el tour pel Titicaca. L'anglès del guia és de campionat! S'esforça per pronunciar-lo però és força macarrònic. Total, que els 20 anglòfons queden impressionats! Venen els EUA, Canadà i Anglaterra. Per naltres dos ho explica en castellà, així no ens perdem res del que diu. El bot està passable, esperem que no s'enfonsi. Anem una mica estrets, el lavabo és un forat directe al mar amb una finestra on clareja tot... Bé, el guia que ens acompanyarà és el Giovani.

Anem en primer lloc a Uros, una illa flotant on les dones són obeses i tots tenen problemes de reumatisme. Ens reben amb caluroses salutacions mentre amarren el bot. Ens expliquen que la illa és flotant, que està feta sobre arrels de totora, com les cases i barquetes i que són precisament les arrels sequen les que floten i mantenen les illes sobre l'aigua. És un treball de superposició de capes i capes que conformen el "terra" de l'illa. Ells també mengen la totora, que és una mena de jonc molt gran, resulta que porta molta calç.

El Titicaca és el llac navegable més alt del món i un dels més grans de sudamèrica. Té diverses illes, com la d'Uros, que és flotant i hi viuen diverses comunitats que tenen cada una la seva part de "terra flotant". Quan hi ha marees o els fa falta moure's de manera més o menys permanent, desfan els "enganches" entre illetes i desplacen la seva cap a una altra part per tornar-la a cosir a una illeta de totora. És curiós.

A Uros hi ha escola, metge, correus i un telèfon. Per anar d'una illeta a una altra van amb barquetes de totora. Creuem a l'altra banda amb una barqueta d'aquestes mentre el nen de la família ens canta cançons i ens fa una demostració digna d'un políglota: "Si tu vas al cel" en almenys, 10 idiomes!

La gent d'Uros és calmada, tranquil·la, com l'aigua del llac. S'hi suma un aire de cansament i mandra i fins i tot els cauen els ulls mentre cusen, parlen o miren el què els passa per davant. El turisme ha estat una sortida per guanyar uns diners, però estem convençuts que els tour operadors es queden el pessic més gran del pastís que deixem els turistes. Amb l'entrada massiva de turisme, als urenys els ha canviat subtancialment el mode de vida.

Diuen que Manco Capac, el primer inca, era fill d'Inti, el Déu del Sol i procedia del Titicaca.

Tornem al bot i dues hores després arribem a Amantaní. Ens reben diverses dones joves i grans vestides típiques, amb faldilles ben airoses i brodades de colors molt llampants i una mantellina negra al cap. El guia ens presenta a la Sra. Nicolasa, la mestressa de la casa on passarem la nit. No parla gaire... de fet no coneix massa el castellà, parlen aymara La casa és senzilla i feta de fang, com totes les de la zona. El Sr. Julián és l'amo, que viuen amb els seus néts i part dels seus fills. L'habitació és correcta, llits força còmodes i terra i sostre forrats de sacs de pinso, ja us podeu imaginar l'olor que fa...

A les 4 hem quedat amb el guia per anar a Pachamama i Pachatata, a 4.200 m, els temples sagrats dels inques. Des d'allà, encara avui els aymara d'Amantaní demanen als fills del Déu del Sol (aire, aigua, terra i foc) que les collites siguin bones. Hi podem veure una posta de sol bonica. Allà ens trobem a la resta de la comunitat catalana viatgera! Fem foto de grup i compartim fulles de coca, l'alçada comença a fer efecte! No sé si és psicològic, però ens revitalitza força.

Baixem de nit i la Sra. Nicolasa ja ens espera per sopar. L'Isaac, el seu nét, ens ve a buscar a la plaça. Per sopar tenim sopa de sèmola, molt bona. I arròs amb patata i salsa, amb un gust molt fort. Després, una mica de mate de coca, boníssim!

Descansem mitja horeta i l'avi i l'àvia ens venen a buscar a l'habitació per engalanar-nos amb vestits tradicionals, avui a la nit anirem al ball del poble. Ens hi acompanya la Sra. Nicolasa. Hi veiem demostracions de balls típics, diuen que Puno és la capital del ball, en tenen fins a 300 de diferents! Ballem amb la NIcolasa, però està feta pols. Està cansada i és gran, però és el que li toca fer, el turisme també ha envaït les seves costums... Fem una Cuzqueña i anem a dormir.

Pensió Brisas del Titicaca - Puno

2008-06-25T04:54:00.000-07:00

Modest, però molt comfortable i familiar
(ens guarden les motxilles mentre anem al Titicaca)

-tenen un mosso que sembla l'Stevie Wonder-

D'Arequipa a Puno

2008-06-25T04:29:00.000-07:00

Comiat del Jose - Laguna de Salinas - Fàbrica de totxos de fang -
Vista de Puno i Titicaca - Carrer de Puno

Ens aixequem aviat i fem l'últim esmorzar a la terrasseta d'El Caminante Class. Des que hem arribat, que cada dia per esmorzar mengem panets rodons sense molla, melmelada de maduixa en petites dosis -deu anar cara-, mantega, jugo de pinya i "cafè d'aiguaxirri". Abans però, anem al convent de Santa Catalina. A la pensió encara no els ha arribat el pa i aprofitem per anar a l'altra cantonada per visitar l'església, on a primera hora fan missa les monges dominiques. Hi ha un mossèn i les monges són dins, separades per unes reixes, cantant i resant. Hi estem poc temps, no ens atrapa cap sentiment místic ni emocionant...

Després d'esmorzar agafem el taxi que ens demana l'hotel (S/3,5) fins a Terrapuerto. Un cop més, el taxista hi arriba per una altra ruta. Si hem anat 5 vegades al mateix lloc, en cap ocasió hem passat pel mateix trajecte... Tot plegat genera desconfiança, però arribem sempre a bon port. El Jose ja és allà per acomiadar-nos. Trobem també el grup de catalans, farem el viatge a Puno en el mateix bus. Són 4 hores, però es fan molt llargues (S/30). Ah! Amb el carnet ISIC, a Cruz del Sur fan una mica de descompte.

En arribar a Puno tenim una sensació una mica estranya. Altre cop misèria per tot arreu i ara, altre cop sols viatjant... El Jose ens tenia molt ben acostumats! Agafem de seguida un taxi per S/3 fins al centre i buquem un hotel. Ens demanen S/80 i arribem a S/40 després de regatejar una estona. Finalment però, anem al Brisas del Titicaca, el mateix que la resta de catalans. Ens costa S/35 amb esmorzar inclòs.

Anem a buscar un lloc per dinar i de camí passem per una oficina de turisme per demanar informació per visitar el Titicaca i les restes de Sillustani.

Dinem menú per S/13 per cap. Una mica car, però és que és molt tard i no podem tombar massa estona més, sinó perdrem el dia: amanida, truita i mate. Agafem després un taxi per arribar al Mirador del Cóndor. Gairebé l'hem d'espènyer! El Juan, el taxista, s'ofereix per portar-nos a Sillustani, on anirem quan tornem del Titicaca. Al mirador tenim una bona vista de Puno, amb el llac Titicaca, que sembla un mar! La temperatura ja ha canviat i aquí hi fa més fresqueta.

Baixem a peu fins a la ciutat. De fet, també haguéssim pogut pujar a peu, però ens han dit que era difícil i lluny per arribar-hi... Cap de les dues coses: unes escaletes ben arreglades i en 20 minuts ja ets a dalt.

A Puno contractem el tour pel Titicaca. L'opció de fer-ho pel teu compte és força complicada, ja que hi ha moltes agències que s'hi dediquen i poques alternatives per anar-hi... Pagues S/55 per cap: visita de les tres illes, menjar, dormir. Tot plegat, dos dies. Ens trobem als catalans i anem a fer un beure tots plegats. Al final acabem fent un mos. Demà segur que ens trobem un moment o altre, fan la mateixa sortida, però amb una altra agència. A les 22.30 anem a dormir. Deixarem les motxilles a la pensió i prendrem quatre coses per passar dos dies.

SORPRÈN

A les farmàcies s'hi venen medicaments, sabó, piles, s'hi pot fer canvi, hi ha targetes de telèfon... vaja, de tot i més!
Comencem a agafar el truc per comunicar-nos amb els peruans. Nosaltres també ens fem pesats insistint en la seva resposta, que mai és clara.

Arequipa, amb tranquil·litat

2008-06-24T06:34:00.000-07:00

Monasterio de Santa Catalina

Dia tranquil, de relax. Al matí escrivim unes quantes postals mentre esmorzem a la terrasseta de l'hotel. Anem a enviar les postals (S/5 cada segell), ens connectem a internet i truquem a casa. Arriba el Jose i anem al Convent de Santa Catalina, una petita ciutat de monges de clausura just al centre d'Arequipa. Als inicis, el monestir estava regentat i ocupat per monges espanyoles, ja que l'ordre de les dominiques espanyoles va crear el convent.

Com que ens quedem sense bateria a la càmera, fem un tomb de reconeixement i decidim tornar a la tarda. L'entrada és un pèl cara, però val la pena. El Monasterio de Santa Catalina és un dels atractius més visitats d'Arequipa (S/30), on hi ha guies que ofereixen els seus serveis de guiatge (S/15 és just, ja que dónes la voluntat).

En sortir anem a comprar els bitllets per Puno, finalment no farem el Misti i per aprofitar els dies, continuarem la ruta. Després anem a informar-nos dels tipus de canvi. Això de tenir soles, euros i dòlars és un enrenou perquè les cases de canvi es queden unes comissions força altes (no et pots refiar del canvi que s'ofereix a peu de carrer). Truquem a l'agència de la selva per tancar alguns temes. Més cap al vespre ens posem en contacte amb Catalunya enviant fotos via correu electrònic.

Recollim la roba de la bugaderia, marxem amb gairebé tot net. Avui sopem una hamburguesa i a les 8.30 anem a dormir.

MÉS COSES

Tot i que estem molt bé a Arequipa i que el Jose ens ajuda molt, tenim ganes de moure'ns i canviar de lloc
És difícil canviar la percepció davant d'un turista, per molt "alternatius" que vulguem semblar, l'aparença ens delata i continua havent-hi un abisme entre la gent d'aquí i nosaltres, amb condició de viatger
A tot arreu hi ha places, per més vell i deixat que sigui un poble, segur que té una plaça ben bonica
Fan molta vida al carrer i hi ha numeroses paradetes de menjar ambulant
Wanu = guano = abono

El Caminante Class II - Arequipa

2008-06-23T08:41:00.000-07:00

Cinc cases més avall de l'altre allotjament, amb una terrassa menys bonica, però amb els lavabos més a prop. Igual d'acollidor, net i cèntric. Mateix preu.

-la foto no és gaire tremenda...-

Al Colca el cóndor passa

2008-06-23T08:16:00.000-07:00

Cabanaconde - Cóndor al Colca - Carnisseria i nen a Chivay - Reserva de Salinas
Assentament al Departament de Arequipa - Sillar

Continuem els horaris intempestius: avui ens llevem a les 3:30 de la matinada. La llum de la lluna ens serveix per anar caminant. Jo m'he oblidat el frontal, però el Sergi em deixa el seu. Estic força desanimada: poca llum i molt mal de genoll. És un tram de 3 hores, però amb un fortíssim desnivell, tinc els genolls ressentits i de seguida paro a posar-me crema i una bena (també m'he oblidat la genollera). Encara estem mig adormits i pel camí diem poca cosa. Suposo que el cansament també hi fa bastant tot i això, portem un bon ritme.

Estem caminant pel Cañón del Colca, el segon més gran del món després del de Cotahuasi, també al Perú. A les 7.10 arribem de nou a Cabanaconde: avui veiem nens que van a l'escola, botiguetes obertes i la gent despertant la vida del poble. Tots tenen la cara morena no pas pel sol, sinó per les baixes tempertaures de la zona. Les vivendes són molt modestes i no hi ha carrers asfaltats. Els diumenges retransmeten la missa pels altaveus del poble, com si fos un pregó. Fidels als llocs que ens atipen bé, tornem al Sol y Sombra a esmorzar i agafem el bus a les 7.30 cap a la Cruz del Condor (S/1), un mirador des d'on veiem la profunditat del Cañón.

Aquest és un punt molt turístic. La majoria d'excurions del Colca arriben fins aquest punt i passen també per Chivay, però la veritat és que combinar-ho amb una caminada per la zona és l'opció més encertada per palpar la realitat d'aquest lloc. Al Mirador, diverses peruanes paren botiguetes de roba artesanal, menjar i begudes. Mentre, nosaltres mirem les desenes de cóndors que passen damunt nostre. Són enormes!

A les 9.30 ve el Jose amb l'altre bus, ja que s'ha quedat una estona més a Cabanaconde. Aquí fa una rasca... sort que ja escalfa el sol! El bus és de la companyia Andalucia (S/3) i anem fins a Chivay. Pujar en un autobús així és tota una aventura no recomanable pels que es maregen... Els conductors estan sonats! El bus va ple, ple, ple... mai hagués pensat que hi cabia tanta gent! Ara que, amb els dies que portem cap aquí, ja hem comprovat que les capacitats recomanades aquí no funcionen gaire. Però és que a més, el conductor va com un boig! I a cada sotregada, surt un munt de pols de tot arreu...

A les 11.30 arribem a Chivay. Donem un tomb per la plaça, on avui fan una assamblea per a agricultors i ramaders. Veiem el mercat, amb carnisseries poc higièniques i tornem a agafar el bus cap a Arequipa.

Passem per alçades de gairebé 5 mil metre, on no hi ha gens de vegetació. Però trobem molts cactus i també una mena de molsa que creix damunt les roques. Travessem la reserva de Salinas y Aguada Blanca. Veiem llames i vicuñes en estat salvatge.

El bus torna a fer de les seves. El Jose ja ens ha avisat que els conductors són força imprudents... Fins i tot "es pica" amb un Patrol de la Policia... Res a fer, tu!

Arribem al caos dels voltants d'Arequipa i ens instal·lem a l'altre allotjament d'El Caminante Class, cinc cases més avall que l'altre. Intentem trucar a casa, però avui és la Revetlla de Sant Joan i no hi trobem ningú. Quines ganes de ser a Catalunya...

Ens acomiadem del Jose fins demà. Ens dutxem i sortim a connectar-nos a internet, fem un beure a la plaza de Armas (el vi negre és com vi dolç!) i busquem un lloc per anar a sopar. Fem cap a un restaurant recomanat per la Lonely: el Viñedo. Avui tirarem la casa per la finestra... però ens surt malament, perquè és molt car i el menjar és normal, igual o menys que a altres llocs 10 vegades més barat: soltero de queso (semblant a l'empedrat, però amb formatge) i arròs de marisc (sec i poc gustós). El vi que tastem és bo, és un merlot d'Arequipa.

COSETES

Cochinilla: bactèria que cultiven damunt dels cactus i que fan servir com a tint vervell per a la roba. Té l'aspecte d'una paparra.
Pucay: vaines d'aspecte semblant al garrofer, però més verdós. Tenen un fruit blanc i colç molt bo.
Viure als pobles del Colca és dur, molt dur. No hi ha aigua ni llum a la majoria de llocs i qualsevol cosa queda lluny i poc accessible.
Sillar: pedra d'Arequipa, "tufo volcánico". S'extreu d'Añazhuayco i tot el cas antic de la ciutat està construit gràcies als seus blocs.
Colors típics: azulacho, mostaza i rojizo, com el Monasterio de Sta Caterina
La gent gran no té cabells blancs (bé, molt pocs)
Als carrers hi ha persones amb mòbils, un per a cada companyia que opera a Perú per tal que puguis fer trucades entre mòbils de la mateixa companyia o bé enviar missatges ja que si no és de la mateixa, trucar és molt i molt car

Hotel Paraíso - Sangalle / Colca

2008-06-22T07:24:00.000-07:00

Després d'una bona caminada, un bon oasi! Això sí que és un premi!

Cañón del Colca, pobles, poblets i persones

2008-06-22T07:00:00.000-07:00

Sortida des de Cabanaconde - Valle del Colca - Roy & family - Brenda - Steven

Ens aixequem a les 12 de la matinada, tot just comença el dia 22 de juny. Deixem les motxilles a la consigna de l'hotel i anem amb el Jose fins a l'estació, fins al Terrapuerto. El bus està bé aparentment, però a mesura que avança el trajecte notes que per tot arreu passa aire, que la gent es va acumulant cada cop més al passadís i la carretera cada cop té més pedres... total, que no podem dormir gens. Aquesta vegada no hem anat amb Cruz del Sur, ens refiem de l'opció del Jose.

Arribem a Cabanaconde i esmorzem al Sol y Sombra: panets acabats de fer, melmelada, ou ferrat i cafè. Boníssim tot! A les 7.30 del matí, ben carregats d'energia, comencem a caminar. Fa un fred que pela, però de seguida ens escalfa el sol. Hem comprat protecció 70 i ens untem perquè l'intens sol no ens cremi. El camí combina pedra i arena fina, és un sender força net. Seguim a pas valent i baixem ràpid fins a San Juan de Chuccho creuant cap a l'altre costat del Cañón. Aquí havíem de fer nit, però decidim seguir caminant per veure si podem guanyar un dia. Al Jose el coneixen a tot arreu! Fa que uns tres anys que no tomba per aquí, però tothom es recorda d'ell als poblets. El Jose és estudiant de turisme. També estudia francès i la seva intenció és acabar treballant de guia, però per graduar-se necessita fer un projecte i pagar una morterada per aconseguir el títol. En aquest poblet hi trobem el Roy i la seva família, que han muntat un allotjament molt acollidor per la gent que fa trekking. Pels recursos que tenen, ha quedat preciós!

El trajecte del matí era totalment àrid i pedregós, però en aquest costat de riu és tot verd i amb aigua. Anem pujant de nou l'altre costat de la vall. Dinem pel camí i ens quedem a menjar amb la Brenda, una nena que vigila la paradeta de begudes i fruita que la seva mare té davant de casa. Com que la mare té cura del fill petit, la Brenda es queda de venedora improvisada. Quina nena més espavilada! Al llarg del camí hem trobat diversos venedors ambulants oferint begudes i xocolatines als que caminen. Tot pot ser una font d'ingressos.

Fem un entrepà de pa de motlle per dinar, el menjar que vam comprar ens ha anat bé.

Descansem un momentet i continuem la ruta. Al següent poble preguntem per trucar per telèfon, així avisarem a la pensió que arribarem un dia abans, tot i això, només hi ha un telèfon i no hi tenen targetes per trucar. Trobem diverses famílies que traginen menjar i de tot amb els rucs, que estan més que acostumats a aquest camí. Finalment baixem fins a Sangale, on hi veiem des de lluny un oasis. Dormirem a l'Hotel Paraíso. Després de caminar tot el dia, veure aquesta zona verda, amb aigua corrent, palmeres i piscines naturals... reconforta molt! Quan arribem a peu del poble hi trobem quatre allotjaments gairebé iguals. Palmeres, cabanes de canya i piscines d'aigua corrent. El Jose ja coneixia un dels propietaris i fem nit allà, tota una ganga: S/12 tots tres! Fem espaguetis per sopar (a les 19.00, molt aviat!) a la cuina comunitària, mentre un dels fills, l'Steven s'entreté amb nosaltres. Avui som la seva distracció. Anem a dormir als llits fets de tronc i canya, 100% artesanal. Els llençols i les mantes estan plens de pols, però estem rendits i ens posem a dormir molt a gust. Com que no hi ha llum corrent, només depenem del cel i ara mateix, ja està fosc. Bona nit!

Tombant per Arequipa

2008-06-21T03:34:00.000-07:00

Plaza de Armas+Daewoo Tiko - Peruanes al tros - Mirador del Carmen

Primera setmana de casats! La gent es sorprèn quan els expliquem que aquest viatge és la nostra Lluna de Mel!

Comença l'estiu a Catalunya. Comença l'hivern al Perú. A Cusco celebren la festa del sol, d'origen inca, coincidint amb el solstici: és l'Intiraymi.

Ens aixequem a les 8 del matí i esmorzem a la preciosa terrassa de l'hostel. El Jose ja ha reservat els bitllets pel bus al Colca i nosaltres anem a comprar la teca pel trekking. A mig matí ens trobem amb ell i anem a fer la compra definitiva dels bitllets. Per arribar a l'estació, al Terrapuerto, sempre agafem un taxi per S/3. Després anem a tombar al mercat de l'Abelino, tot un barri ple de paradetes i botiguetes especialitzades en tota mena d'objectes. No trobem recanvi per a la bateria de la càmera, així que durant aquests dies l'haurem d'estalviar. Pugem a un "colectivo" per tornar al centre (S/0,70), que és una Vanette repleta de gent. Dinem molt bé de menú (S/7): huevos rusos, pescado menuiere, postres i beure.

A la tarda, el Sergi i jo agafem el bus turístic per veure els voltants de la ciutat. Estem de les 14 fins a les 18 fent una bona ruta, però amb parades excessivament turístiques (S/35): Mirador del Carmen, passem per diversos "departamentos" de la zona, on veiem força pobresa i fins i tot pujo a cavall! De tornada fem un beure a la pl. Armas i recollim la roba del servei de bugaderia de l'hostal. Tot just a l'entrada ens retrobem amb les dues parelles de catalans que havíem conegut a Nazca i una altra més que ells havien conegut a Bolívia. Decidim fer la nostra perquè ara anirem a dormir un parell d'hores, tot i que sigui aviat, i a les 12 de la mitjanit ens llevarem per anar a buscar el bus que ens portarà al Colca. Deixarem les motxilles a la consigna de la pensió i només prendrem l'imprescindible per tres dies. Bona nit!

Pensió El Caminante Class - Arequipa

2008-06-20T03:28:00.000-07:00

Bo, bonic, barat, net i amb una terrassa per esmorzar... fabulosa!

Arequipa, amb passaport propi

2008-06-20T03:10:00.000-07:00

Dormim a l'autobús, el trajecte és llarg i surt amb retard, així que passem 9 hores asseguts. Tot i agafar "asiento-cama" de súper-luxe, arribem amb l'esquena feta un 4 (S/100, més econòmic si portes el carnet ISIC). Al bus hi ha un veí que ronca i m'he deixat els taps a la motxilla... Els autobusos de Cruz del Sur fan els trajectes sense parades, per la qual cosa pots refiar-te de deixar l'equipatge a la bodega a més, et donen un resguard que has de presentar a l'hora de recollir-lo. Abans de sortir també et graven en vídeocàmera i els busos porten GPS. Tot i que ara no és freqüent, fa uns anys es donaven casos de segrestos d'autobusos de turistes.

Es fa de dia i ens serveixen un entrepanent i coc ràpid amb cafè (o pseudocafè). La veritat és que no tenim massa gana, però fem el tastet. A les 8.30 arribem a Arequipa. Aparentment té un aire diferent als llocs on fins ara hem estat, però també està envoltada d'un desert àrid, pedregós, ferotge i solitari. Arequipa és ciutat de volcans, el Misti és un volcà actiu de 5.822m i el Chachani, també actiu, arriba als 6.075m. Arequipa doncs, està resguardada per grans muntanyes. A veure si podem pujar al Misti.

El Jose, el cosí del Herbert, ens espera a l'estació. El reconeixem de seguida, és molt rialler i simpàtic! De seguida negocia un taxi i busquem hotel: El Caminante Class (S/40 la matrimonial), molt a prop de la plaza de Armas. Deixem les motxilles i anem al mercat de San Camilo, on abans hi havia un convent que va quedar destruit per un terratrèmol i mai va restaurar-se. Finalment el van adequar com a mercat i s'hi poden trobar un sucs i "jugos" deliciosos! La gent d'Arequipa és dinàmica, treballadora i activa. És la Catalunya peruana. Els arequipenys gaudeixen de passaport, bandera i himne propi! Més tard esmorzem uns entrepans boníssims i tornem a l'hotel. El Sergi i jo clapem fins a les 15.00, estem fregits.

En llevar-nos anem a visitar el Museo de la Momia Juanita. Els inques feien sacrificis als cims de les muntanyes, com a ofrenes als "apus". La Juanita fou una nena de 12 anys que va morir com a ofrena als déus i fa uns anys, després d'una erupció del volcà, va quedar descoberta. Allà també hi van aparèixer altres mòmies de nens, era la zona del Nevado Ampato.

Prenem una cervesa i una gaseosa semblant al Plim de Reus asseguts als porxos de la preciosa plaza de Armas. Al matí també hem vist la Catedral, on el Jose ens ha dit que era la Roma peruana pel gran fervor catòlic que hi tenen els peruans. Hi ha un orgue antiquísim bonyegat pel terratrèmol que va fer caure una de les cúpules.

Al vespre anem al cine amb el Jose, veurem Indiana Jones, l'última entrega de la saga està ambientada al Perú. Hem de dir que la peli no ens agrada massa i hi ha moltes incoherències històriques. Tornem caminant cap al centre, prenem una Arequipeña negra (boníssima) i preparem la llista de menjar i les coses per prendre al trekking del Colca. Marxarem demà a la 1 de la matinada.

SORPRÈN

El Jose i per extensió els arequipenys, estan acostumants a viure amb volcans actius a menys de 20 km d'on viuen i els tremolors i els terratrèmols no els fan por, formen part de la dicotomia d'Arequipa, una ciutat construida i reconstruida amb pedra volcànica.

Els misteris de Nazca

2008-06-19T06:42:00.000-07:00

Aqüeductes en forma d'espiral i formes perfectes a Nazca

A les 7 hi ha toc de diana. Esmorzem molt bé, ens serveixen ous! Esperem a l'Alexis al mateix hotel, on hem estat força bé. Quan arriba ens diu que de moment no hi ha vols per veure les línies, hi ha una boira molt intensa i cal esperar que s'esvaeixi. Com que no sabem quan podrem volar, ell va tirant cap a Lima i nosaltres continuarem el nostre viatge. Ens ha cobrat força diners per fer la ruta, però hem anat molt segurs, hem vist coses interessants fora de les guies i hem agafat confiança per poder negociar preus i tenir apamats els topants de Perú.

Caminem fins a la plaza de Armas de Nasca i visitem el Museu Antonini, on ens interessem més per la cultura nazca. Tornem a l'hotel i agafem un taxi perquè ens porti als aqüeductes i a la línia anomenada "El Telar". És impressionant el desenvolupament dels nazca. Aquests aqüeductes abasteixen encara tota la vall. Són perfectes! Aprofiten les aigües subterrànies per canalitzar-les fins a la part interior de la vall. El mateix taxista ens fa de guia, ens surt força bé de preu i és interessant parlar amb ell com a habitant de la zona. La comoditat del taxi podríem posar-la en qüestió, però val la pena conversar amb ell.

El preu també inclou una visita a una factoria d'or de Nazca. És un petit taller familiar on el taxista deu tenir comissió per portar turistes... Resulta que el 30% de la població de la zona es dedica a la recerca d'or, una feina ben dura.

Després de buscar or i no trobar-lo, anem cap al restaurant que hi ha just al davant de l'aeròdrom de Nazca. Avui només han fet 3 vols ja que durant el matí ha estat tancat pel mal temps. Com que l'Alexis coneix al noi que gestiona els vols, podem sobrevolar avui i no "perdre" un dia a Nazca. L'avioneta està xunga... pensem que molts volen i no passa res però... Durant el trajecte, el pilot ens va dient el nom de cada figura. És molt interessant veure-ho amb els propis ulls i en directe, però només tenim temps de fer fotos des de diversos anglès i ja està. El mareig es va accentuant, però finalment aguantem sense remullar ningú.

Al vespre anem a veure el planetari Maria Reiche, ubicat a l'hotel Nazca Lines. M'adormo... encara no m'he acostumat a l'horari. Allà coneixem un grup de catalans que fan una ruta similar a la nostra, segur que ens els trobarem més endavant. Coincidim amb la sensació de ser "gringos" i entabanar-nos amb els preus... però n'aprendrem!

A l'hotel ens guarden les motxilles, que les passem a recollir per anar a la terminal de Cruz del Sur per viatjar de nit fins a Arequipa. Avui hem sopar a les 19.30... Hem anat a provar el deviche (peix cru marinat amb llima). Era bo, però res de l'altre món. Per cert, el menjar és força bo en general. Els taxis continuen cremant els clàxons. A tot arreu hi ha Daewoo Tiko. Resulta els utilitzaven a nivell intern per desplaçar-se per la fàbrica asiàtica i un peruà en va comprar tot l'estoc abans que l'amo els retirés. Es van popularitzar tan a Perú que van haver de fer-ne més per satisfer la demanda peruana.

De moment veiem força misèria, però molta història, paisatges i indrets que ens sorprenen.

SORPRÈN:

Les línies de Nazca daten d'entre el 200 aC i el 700 dC. Són un conjunt de figures diverses amb formes humanes i animals i d'altres, de tall geomètric. Hi ha diverses teories entorn a la finalitat de les línies, però la matemàtica Maria Reiche va estudiar-les i va apuntar que podrien tenir un significat astronòmic. Hi ha qui les relaciona amb els aqüeductes de Nazca. S'estenen per tota la Pampa és a dir, aquesta zona plana de Nazca, completament desèrtica. Les dibuixaven treient les pedres de la part més superficial del terra. En retirar-les, l'arena més clara dibuixava les figures. El mateix aire de la zona fa que la terra o el polsim no s'acumulin en el petit solc que les ressegueix, ja que fa un efecte d'espiral i enretira tota la brossa. Tenen unes dimensions gegantines i estan fetes amb una perfecció increïble. Com que tot plegat és molt misteriós i com que al s.XXI encara les hem d'observar des de l'aire per poder-les apreciar, molta gent creu en extraterrestres. Tot i que està prohibit trepitar la Pampa (5.000$ de multa), hi ha alguna figura que està literalment tallada per l'autopista... Coses del Perú.

Hotel Oro Viejo - Nazca

2008-06-19T04:34:00.000-07:00

Molt net, amb terrassa i piscina, però massa car pel que volíem

Dia intens per la costa

2008-06-19T04:08:00.000-07:00

Castillo de Unaune - Illes Ballesta - Laguna de Huacachina

A les 4.30 del matí sona el despertador. Hem quedat amb l'Alexis, el taxista, per fer ruta al sud. Tenim son, però com que vam anar a dormir a les 20.30, tot plegat es fa més suportable. La nit limenya ens ha despertat diversos cops, però hem dormit força bé a l'habitació. El taxi arriba amb retard, per un moment hem pensat que ens havia deixat penjats! Agafem els trastes i anem fent ruta sense parer fins al Castillo de Unaune (s.XVIII). Ens rep el Sandro, l'encarregat d'una cooperativa on conreen espàrrecs i moresc. Ens obre les portes del castell, que té encant però que està malmès pel pas del temps, la deixadesa i pel terratrèmol de l'agost del 2007. Ara mateix està tancat al públic i estan cercant finançament per fer realitat el projcte d'un centre d'oci i vacances. Molt ambiciós per la zona. Són pagesos amb les esperances posades en aquest indret. Ens ensenya fins i tot els plànols del projecte. Es pensa que tenim pasta i que li podrem passar algun contacte per invertir-hi... Fem un cop d'ull als calabossos, la terrassa, el pati dels esclaus...

És un dia plujós i fa de mal conduir. Les carreteres no són del tot bones, però seguim fins a Paracas. Com que les entrades ens les gestiona l'Alexis, de seguida pugem a la "lancha" juntament amb 15 persones més. Visitem les Illes Ballesta amb el cel ennuvolat, però sense pluja. Tot plegat és un com National Geographic vist de prop i en directe! El pingüins són els reis de la festa. Just al costat de les illes se sent una fortor de "guano" (excrements de les aus) increïble. El recullen cada 4 o 5 anys, ja que és molt bon adob. Es ven a 200$ el sac de 50 quilos.

Seguim en cotxe cap a Ica. Ja ha sortit el sol i ens plantem al fundo de "Las 3 Generaciones", uns terrenys on fan pisco (extret del raïm molt madur i destil·lat per arribar als 40 graus). Ens quedem a dinar amb l'Alexis al restaulant "La Olla de Juanita" (S/20). Ha estat una visita particular i molt interessant. El menjar és bo i el restaurant està net.

Anem a Ica ciutat per visitar el Museu. Hi veiem mòmies molt ben conservades, amb peces de ceràmica extraordinària i reconstruccions d'escenes funeràries. Ens fem a la idea de la rica cultura que hi havia molt abans que els inques. La cultura nasca i paracas era increïble, tan o més que els inques.

Ens arribem a Huacachina. Ja és mitja tarda. Hi trobem un oasi, tal com sona i tal com tots el dibuixem en l'imaginari. És un indret per fer-hi sandboard i passejar (o fer rally) en buggie. Tenim l'oportunitat de veure la posta de sol enmig de les dunes, que dibuixen un paisatge sinuós. Els conductors dels buggies són autèntics especialistes del terrenys. Paguem S/50 cadascú per la sortida de dues hores.

Seguim la ruta d'aquest intens dia. Ens adormim abans d'arribar a Nazca, una ciutat grisa, sense asfaltar i aparentment poc segura. Farem nit a l'Hotel Oro Viejo (S/130). Habitació neta, nova, agradable i amb tovalloles.

Ara estem prenent una Cristal. Ens mengem la pinya que vam comprar ahir i ja no soparem. Tinc un efecte estrany, potser del jet lag. Dormo a tothora... Per cert, abans d'arribar a l'hotel ens hem comprat els bitllets de Cruz del Sur per anar fins a Arequipa, on hem quedat amb el Jose. L'Alexis també ens té preparat el vol per volar demà sobre les Líneas de Nazca.

Hotel Círculo Militar - Lima

2008-06-17T10:07:00.000-07:00

Rònic, ranci, vell... però molt cèntric

Lima, grisa i vella

2008-06-17T09:51:00.000-07:00

Segon dia a Lima. Ens alcem a les 6 per esmorzar i anem en taxi fins a la terminal de Cruz del Sur a la ciutat. El taxista ens ofereix el seu servei per anar al sud fent ruta fins a Nazca. Després de molt meditar el truquem i quedem amb ell, és l'opció més pràctia per no perdre temps i visitar Paracas - Ballesta - Pisco - Ica - Huacachina i Nazca. A mig matí anem a tombar i seguint les recomanacions fem cap a una pensió del centre de Lima, però ens deriven a una altra dels mateixos propietaris: Hotel Círculo Militar, a la plaça San Martín -bonica però sorollosa-. L'hotel fa olor de gasoli, que és també l'olor de la cera que fan servir perquè el terra de parquet d'imitació a fusta sembli nou, tot i ser vell, vell. Deixem la finestra oberta per no intoxicar-nos durant la nit. La cortina ens cau i la finestra s'encalla... No hi ha aigua, ni freda ni calenta. Passem el dia tombant per Lima: plaza de Armas, Iglesia de San Francisco, Catacumbas, Museo de la Inquisición -gratis- i la zona de botigues i colmados de Lima. Dinm a l'Eau Vive, una altra recomanació de la Lonely. És un restaurant regentat per una comunitat de monges clarisses. Mengem senzillet, més aviat justet, però l'ambient és curiós. Les monges són atentes al 200% i el restaurant té un pati cobert amb taules petitones i simples, amb gerros de flors de plàstic. No és barat, però és una bona opció per veure un lloc diferent. A la tarda contactem amb el Jose, el cosí del Herbert que ens guiarà per la zona d'Arequipa i anem a prendre un pisco, que de fet no ens barrufa massa (pisco, clara d'ou i llima), acompanyat d'unes patatetes per picar. Anem a dormir, l'habitació s'ha ventilat i ja no fa tanta olor a cera.

SORPRÈN:

El 90% dels cotxes són taxis
El clàxon sona a dojo
Un senyor pel carrer parlant per telèfon amb fil que li porta un ajudant... com funcionava?
Un altre senyor venent peluixos petits en forma de rata ofertant-los com: "¡un regalo para la suegra!"
Ens costa que els peruans entenguin què volem: o no ens expliquem bé o passen de naltres o són tossuts de mena...
Lima és una ciutat vella amb aires nous que no bufen del tot. Hi ha molts contrastos socials i l'ambient que s'hi respira és carregat. És una ciutat molt humida que fa olor de ranci i d'humitat. Tenim ganes de continuar cap al sud.

Hotel El Condado Suites - Lima

2008-06-16T05:00:00.000-07:00

Amb Bíblia a la tauleta de nit pel mateix preu

16/08 -- 12:27 l'Espluga - 17:27 Lima

2008-06-16T03:57:00.000-07:00

Hem fet parada a Madrid i una artista amb pinta de russa amb mal humor ens feia córrer per ensenyar tot i més del que portàvem a sobre abans de passar pel detector... Som a Lima. En 10 hores només hem menjat teca prefabricada i jo he dormit força, després de dies de molta son acumulada m'ha anat de perles! Ara trepitjarem terra perunana. Està núvol i hi ha 18 graus de temperatura, força bé. Tenim moltes espectatives!
El twxi ens espera amb el rètol de SERGIO MOWLLEÓ. Travessem Callao (1 milió hab.), la ciutat - aeroport i port, ja que rep avions i vaixells. Travessem també el barri de San Isidro (financer) i fem cap a Miraflores, el barri turístic. Ens instal·lem a l'Hotel El Condado ****, que tenim reservat des de Catalunya. És força senzill i destartalat, tot i la categoria... Això sí, la gent molt amable i servicial. Sortim a donar un tomb, però estem tan cansats que entrem a un súper, comprem amanida i pollastre per endur i sopem a l'habitació. Ara mateix tenim ganes de clapar. Demà ens llevarem aviat per aconseguir bitllets pel bus a Paracas.

SORPRÈN:

el Sergi parlant en castellà amb el taxista, no té pèrdua
el trànsit, un caos amb banda sonora de clàxons
les Vanettes atapeïdes de peruans són els busos d'aquí, en diuen combis
la quantitat de taxis que hi ha, com que no hi ha llicències, tothom pot ser taxista

RUTA DEL VIATGE

2008-06-15T04:23:00.000-07:00

GAIREBÉ 5.000 Km RECORREGUTS EN TERRITORI PERUÀ
ALÇADA MÀXIMA 5.020 m, AL PASO HUAPI DE LA QUEBRADA COJUP, A HUARAZ
ALÇADA MÍNIMA, 0 M., DAMUNT DE L'OCEÀ PACÍFIC A LES ILLES BALLESTA
LLAC MÉS ALT, EL TITICACA, A 3.800 M

Lima
Illes Ballesta
Ica
Nazca
Arequipa
Colca
Puno
Llac Titicaca: Uros, Amantaní, Taquile
Cuzco
Valle Sagrado
Aguas Calientes i Machu Picchu
Reserva de Manu: selva
Lima
Huaraz

Lima