Selva de Manu: zona reservada del riu Manu

Riu Manu emboirat al matí - Aus - Caiman - Jaguar mig camuflat - El Sergi i el bot - Tortugues enamorades - Au - Catamarà al Cocha Salvador - Bosc secundari del Cocha Salvador - Tortugues en fila - Arrels de ficus - Tronc amb espines per moure's - Ficus enorme - Menjador del logde

Bon dia! Són les 5! Hem passat una nit mig mig... Una mica de fresca, molta humitat i sorolls per tot arreu. El Sergi té mal de panxa, però el Sr. WC li ha fet una cura de salut i ara està fresc com una rosa. Esmorzem remenat d'ou (molt adient després d'un mal de panxa...) i salsitxa. I tornem al bot! Aquest cop veiem caimans blancs, un caiman negre, tortugues molt gracioses i mil ocells més. Anem parant per fer les fotos i observar-los amb deteniment. La sortida del sol ens permet prendre unes fotos increïbles.

A mig matí mengem fruita i galetes. Si alguna cosa no ens falta és menjar! Tot el dia al bot sense moure'ns i ens inflem a menjar. Agafem la Boca Manu és a dir, la desembocadura del riu Manu per pujar-lo poc a poc. Deixem enrere el Madre de Dios, més nerviós i molt més marró pels sediments que arrossega. Cap a la una del migdia arribem al lodge, que és força senzill. Són plataformes alçades amb parets de mosquitera i un menjador-cuina comunitari. Ara ja estem en plena selva, a la zona reservada de Manu. Aquí ja no hi trobarem poblats, sinó animals i prou. Tot i això, en aquesta part també hi ha alguna comunitat indígena, però segur que està ben amagada.

Dinem pasta amb verdura i tenim una hora per fer migdiada i caminar una mica. Ens endinsem a la selva. Tot està molt humit, fa molta calor i suem sense fer res. Hi trobem motls ficus amb arrels externes, també plantes que creixen de dalt cap baix, lianes, mil plantes tropicals... Un estudi va permetre veure que en deu anys, algunes plantes no havien pogut créixer per falta de llum. Les fulles i els arbres espessos impedeixen que els rajos penetrin fins a l'interior. Però quan algun arbre cau, les lianes fan que s'endugui aquell arbre i altres del voltant. Llavors és l'oportunitat esperada dels petits, que tiren amunt buscant la llum. No hi ha arbres de més de 200 anys, però amb l'aigua que arriben a tenir són enormes! Semblen mil·lenaris, però és que han crescut molt en un temps relativament curt.

Fem cap al mirador del Cocha (llac) Salvador. Allà agafem un petit catamarà de fusta per passar un parell d'hores tombant tranquil·lament pel llac. El cuiner també remarà el catamarà. Amb l'estona, vam veure ocells, monos, tortugues i molts, molts caimans. Es va fer de nit. Realment, per venir aqui cal portar un bon objectiu, almenys un 300 mm i uns bons binocles. No anem prou preparats.

La família noruega continua tan seriosa com sempre, són molt freds fins i tot entre ells. I els alemanys tampoc parlen massa. Venir al Perú, on es parla el castellà i trobar-nos amb la barrera de l'anglès és força paradoxals. Convivim una mica com a estranys no només pel caràcter, sinó també per la barrera idiomàtica.

Tornem de nit amb els els frontals. Pel camí trobem petjades de jaguar i una aranya d'un pam! Amb l'ombra del jaguar darrere les cabanes, arribem al lodge i en 10 minuts ja tenim el sopar a taula. Avui toca sopa de verdures amb semolina i bistec amb tomàquet, ceba i papa bullida. A mi em fan una torta de soja. El Leoncio, el cuiner, sap que la carn vermella és molt forta i li he demanat que em faci una alternativa si pot ser.

Avui no ens hem dutxat... l'humitat fa que tots plegats fem una olor de tigre força forta. Amb la calor que fa, la suor està assegurada. A més, portem màniga llarga i pantalons llargs perquè els mosquits no ens piquin. Amb l'olor de podrit al nas, a les 8 ja anem a dormir.